Extra...

Atenció! Acaba de passar! Estic somniant? A veure? (em pessigo i efectivament...ai!! estic desperta)

Ha passat doncs! Ha arribat!

Sota el reflexe de la llum daurada del capvespre, translúcid i brillant, gustós, ple, rodó, intens, solar, radiant com l’or líquid en ebullició: EXTRA VIRGIN OLIVE OIL!!!

No m’ho puc creure!! De veritat! Encara estic al·lucinant.

La noia que porta la cuina, la Mersi, acaba de tornar d’Onitsha amb la compra de la setmana (com ja us he dit: el marcat més gran de l’Africa de l’Oest o potser de tot l’Africa, segons The Economist) i ha trobat Extra Vergin Olive Oil! Estic il·luminada per l’escena. Potser sí que té raó The Economist, doncs.

No sabeu com enyoro un bon pa amb tomàquet. No ho sabeu prou. Mai havia pensat que em passaria una cosa similar, però veient al règim alimentari al qual estem sotmesos, veure arribar una ampolla com aquesta, ha sigut colpidor. Se m’han omplert els pulmons d’un OOOOh! i un somriure. Al mig de Nigèria, al mig de l’Àfrica Subsahariana, “in the middle of the bush”, com diuen per aquí, també arriba l’oli d’oliva i les aromes del mediterrani...ooooh...Mediterrani.

Tanco els ulls un moment i recordo la llum de les oliveres color plata contra el vermell melós de la terra a les faldes escarpades dels espedats que porten cap a la mar. I aquell color profund de l’aigua salada, turquesa, transparent i fresca que impregna tots els sentits i embolcalla els pensaments amb el vaivé tranquil de la marea. Tanco els ulls i ho veig tot clar, ho sento i ho oloro. Recordo l’aspror del pa de pagès i la intensitat brillant de l’oli, el gust de torrat, i l’aroma de tomàquet de la mateixa manera que ara m’arriba a les mans una ampolla d’oli d’oliva extra verge, aquí, a l’Àfrica.

És realment estrany sentir que vius dins un somni, però que el teu cos no hi sembla voler formar part del tot. Ja sigui pel color mateix de la meva pell: tan pálid i apagat respecte els dels meus conciutadans, com per la reacció que el meu organisme té enfront de totes les bèsties i tots els nous ingredients que acull. Estic coberta de picades de mosquit que piquen amb una intensitat que et fa agafar unes ganes terrible de sortir del teu cos. Mengem bé, però us haig d’admetre que mengem molt malament pels meus estàndards. I dormim poc o més aviat, dormim a la voluntat dels mosquits, estem a les seves mans. Hi ha nits, com avui, que es fa difícil aclucar l'ull: la picor, el zim zim, la humitat....Però amb el menjar, tot està recuinat i basat en tubercles com el yam que tenen un gust tan neutre com l’aigua i són pesats i secs al mastegar. Altres ingredients se’m fan difícils de classificar per la picor intensa dels condiments que hi afegeixen. Què feixuc menjar sempre picant i calent en un clima tan humit i calorós. Què immensament pesat....una petita tortura diària. Sincerament.

És per tot això que m’agafen unes ganes terrible d’escriure una “Oda al pa amb tomàquet”, una “oda al caprese” (hehehe), “oda  a la verdura fresca del mercat” i una oda a la “Mediterrània”, tan meva, tan teva.  Què afortunada que em sento de ser fruit del Mediterrani, cosina de l’olivera, germana de les palmeres i tieta de platges escarpades i muntanyes serrades!!! Sí, em sento filla d’aquelles terres privilegiades, colorides i també torturades, ferides, esberlades però tan i tan i tan belles.

Us enyoro.

T’enyoro...

Plenty!

[Companys i companyes, avui m’he passat DOS pobles! ...Un es diu Iyiora i l’altre Ebenebe! He decidit afegir fotos perquè la lectura es faci més amena! hehehe...disculpeu les molèsties i  gràcies per tots els comentaris que he rebut fins ara: són font d’inspiració i MOLTA MOLTA companyia!]

Ahir vam visitar Iyiora, un petit poble a  l’altre costat del riu, molt a prop d’Ebenebe -nom que rep la terra sobre la qual vivim i sobre la qual està creixent la nova ciutat d’Anam-.  Va ser sorprenent perquè ja no es limitava a un poblat agrícola de cabanes de fang i bambú disperses, sinó que es tractava d’un autèntic poblet amb blocs i cases de 2 i 3 pisos d’alçada, carrerons, jardinets, places i mini-horts, patis i passadissos. El territori semblava estar molt més ben organitzat i francament, tot i la senzillesa de l’entorn, no semblava que fos un mal lloc per viure-hi; al contrari! Ho tenien tot a mà:  pinyes, patates, palmeres, blat de moro, yam i cassava, per descomptat! Tot a l’hortet del darrera de casa tal qual com si es tractés d’un rebost o nevera. Ara bé, xocava trobar-te ràpidament envoltada NO d’un grupet de nens, sinó d’un riu d’infants de totes les edats. Semblava que germinessin com les pinyes o els cacauets –dos fruits que, per cert, no havia vist MAI germinar en els seu lloc d’origen!!!-. 

La Nusrat i jo en un mar de cassava i ....

Aquí em  teniu amb la meva "collita de cacauets"

Jo vaig calcular que per cada un de nosaltres hi havia almenys uns 15 o 20 nens. Érem 11 i això porta a estimaruns 165 nens corrent i rient, mirant i arrossegant altres nens més menuts a l’esquena. Per altra banda, vam saludar a gent gran per primera vegada, autènticament gran: de cabells blancs, mirada perduda, pell arrugada i textura seca, cloro gris-carbó, atenuada pels anys. Els seus colors contrastaven amb les pells terces i brillants de la gent més jove. Eren els “elders”, els “vells-bells” de la comunitat, els savis respectats que ens van rebre sota l’ombra d’un porxo vestits de colors i amb gorretes vermelles. A l’acabar les presentacions vam passar a saludar d’un en un tot dient “daalu, daalu” (gràcies, gràcies). Entre mig, un buit d’edat pronunciat marcat per una presència dominant de dones de mitjana edat i molts pocs homes! La trobada  amb els savis evidenciava aquest desequilibri  d’edats amb nitidesa: una corrua de cinc vells molt vells asseguts a un banc coronada per una filera de caps drets i desperts de nens entre 8 i 12 anys. I jo que pensava que Sant Cugat tenia una taxa de natalitat alta!! Què innocent!

Age gap

Dues senyores al porxo de casa

Bé, almenys a Iyiora, les muntanyes de porqueria no eren el denominador comú del paisatge, ni molt menys. Per tant, la teoria que la secció tipus d’una ciutat nigeriana es caracteritza per una primera capa gruixuda de PLÀSTICS seguida de fang i seguida de terra aquí es veia, afortunadament, estroncada.

El més bonic va ser escoltar el DK passejant pel poble amb la seguretat d’un príncep a punt d’heretar un tro destacant  totes les costums, plantes, formes i estructures ecològiques i urbanes que apareixien pel camí. Entre observació i observació anava subratllant amb llavis riallers, veu ferma i una pàtina nigeriana al seu accent americà: “Joe –l’acompanyant nigerià- we want such things “a plenty”, we want all sorts of plenty. Kids are plenty here, don’t you see? We want plenty for this people”

Well, so today you’ll have plenty my friends, plenty of stories to choose from, plenty of dreams and experiences, plenty of kids to talk to and plenty of beats to dance with, plenty of fruits and plenty of water, because Nigeria is the land of plenty... please, choose the one that suits you the most.

1. A l’ombra d’un Nkpokolo tree (petit esbós de conte que descriu maneres de viure i costums del lloc)

2. Models ‘rurbans’ (sobre la meva feina i els meus companys)

3. Les pluges (sobre la força de la natura després de fer la bogada)

4. Les gallines (escenes quotidianes d’una catalana a l’Àfrica)

5. Un secret (doncs això...un secret no secret)

A l’ombra d’un Nkpokolo tree

Hi havia una vegada un nen que vivia a prop de les vores del riu Ezichi i que jugava entre els pilons de terra dels camps de cassava. Lluitava per entendre com les formigues se les enginyaven per construir  castells de fang dues o més vegades més alts que ell mateix, i com elles mateixes traçaven carrers coberts o descoberts a través dels descampats.” Tan petites i amb cases tan grans” pensava. Més endavant, mirant per la finestreta del costat de l’ala de l’avió que virava cap a Heathrow, tornaria a tenir una sensació similar observant com  Londres  s’estenia als seus peus:  nosaltres tan petits i amb una “casa-ciutat” tan gran...

La seva mare cultivava la terra amb el seu germanet penjat a l’esquena embolicat en un farcell de teles acolorides  i ell es dedicava a buscar cargols, bolets i petxines per construir algun amulet que protegís el seu germà  de l’esperit que últimament semblava endur-se’l sovint de nou a la terra dels difunts. Li havien marcat la cara, al germanet, amb dos solcs profunds a les galtes, esperant que el més enllà ja no el trobés tan atractiu, ni tan complet com per endur-se’l i que, finalment, el deixés quedar-se entre els vius.

Aprofitant la pujada del riu, cap a finals d’agost, feia curses de natació  amb els amics de les cabanes properes o sortia a caçar peixos, inventant-se recorreguts i trampes sofisticades per descarrilar-los de les granges de peix que es disposaven en renglera a les vores del riu. O sigui, estaques de bambú que sobresortien de l’aigua i que servien i serveixen de pilons per lligar les xarxes que queden submergides. El paisatge resultant és molt subtil: la superfície de coure de l’aigua coronada per una munió dispresa d’agulles irregulars i una barqueta fosca que hi llisca al damunt.

El riu Ezichi a Ebenebe

Aquell any, de nou,  els esperava l’ Otite Anam Festival que senyalava la fi de l’època seca, anunciava que la collita de yam estava acabada i  que també s’acabaven doncs els dies de gana. Començava així una època d’abundància, “the beggining of plenty”, almenys fins a ben entrat el gener i l’època seca, quan el Harmattan els escombrava a tots els ulls i la pell portant sorres del nord del país. Aquell dia de festa, el primer dia dels quatre dies de mercat, anomenat Eke per la gent de la zona, era fantàstic. El poblat s’omplia de la gent de les rodalies i es respirava molta inquietud entre els més grans que transportaven paquets de yam, cassava, cacauets, blat de moro i patata cap a la plaça pública, l’Illo, del poble veí.

A casa seva, la seva germana cuinava la sopa d’”egusi” amb llavors de meló, carn i peix salat i feinejava davant la cabana per deixar-ho tot llest de cara a les celebracions. Calia arreglar les parets exteriors de fang i bambú; reparar el seu racó de culte familiar, “the shrine”, on reposaven alguns esperits de la família i l’esperit empipador que s’emportava el seu germà; recollir fulles de palmera per el rebost de yam, l’”oba”, recollir la roba i escombrar les males herbes amb l’aixada que amenaçaven anar acompanyades de serps i altres bèsties de desagradable companyia. Tot tenia el seu lloc.

Com que el riu havia començat a eixamplar el seu perímetre, la mare i el pare podien carregar la barca amb els carregament de yam amb relativa facilitat a prop de casa i apropar-se a la plaça més gran d’Otuocha, on se celebraria la festa. Ben aviat, a principis de Setembre, en el moment de major crescuda del riu, l’aigua començaria a entrar a la caseta forçant-los a desmuntar el sostre i construir “pateres” de bambú flotants sobre les quals viurien durant almenys dos mesos!

Aquell dia doncs, l’ Aloy no havia anat a escola, però sí que recordava amb claredat les últimes pissarres que la professora havia omplert al llarg de les parets de l’edificació allargada i baixa. De fet,  l’Aloy tenia una capacitat especial per recordar aquells símbols i ja de ben petit demanava llibres a la mestra i els havia après a llegir, quan decidia passar una estona a soles en companyia dels seus pensaments penjat d’una branca frondosa d’un Nkpokolo. Allà dalt sabia del cert que hi hauria menys mosquits que a nivell de terra i tenia calculat les brises que portaven l’olor fresca de l’herba alta i humida de la zona enlloc de les olors desagradables dels fruits en descomposició d’alguns racons d’aquell paisatge arbustiu. Un paisatge fet de mil trossos diferents i mil tonalitats de verds i marrons com un mosaic de patrons de qualsevol de les teles del mercat, on s’hi alternaven clapes de conreus, bosquets, grupets de bambús, clarianes humides, corriols d’aigua, bassals fangosos, argilosos  coronats d’unes poques palmeres altes que s’ho miraven tot amb una distància prudencial.  Un cop descoberts els espectacles de foc i llum que es presenciaven al Waterloo Bridge, sempre es miraria les palmeres de la seva terra com a focs d’artifici congelats cristal·litzats que presenciaven la celebració constant de l’abundància de la seva terra.

I és que efectivament, aquell mateix nen que es mirava les estrelles d’un cel tropical i es dedicava a perseguir micos, a agafar la cua de les sargantanes gegants de color molsa i tronc d’arbre, de color negre i vermell terra, i pescar pomes dels arbres amb pals de bambú esqueixats amb els seus companys; aquell nen, amb els anys, i després de molta feina acumulada a l’esquena, va acabar assegut a la  London School of Economics meditant els últims paràgrafs  que el portarien a enllestir la seva tesi doctoral. La seva perícia pels números i la seves habilitats comunicatives i gràcies al suport econòmic de la seva comunitat el van portar lluny dels festivals d’agost a Otuocha i els pilons de yam prop del riu, molt lluny també dels Nkpokolo trees, dels esperits que habiten dins dels nens i de les crescudes cícliques del riu. De fet, acabaria treballant pels mags de la poma (Apple) com a director general i més endavant engegaria els seus propis negocis de consultoria IT per tal de dinamitzar les empreses i governs del seu país i aspirar a millorar dràsticament l’eficiència d’una societat amb tanta vida i tanta energia de treball que quedava delmada per capes i capes de terra humida, rica i fèrtil en or líquid, yams i cassava. Però qui és aquest senyor?

Models “rururbans”

Doncs bé, aquest senyor del qual parlo és el Dr. Aloy Chife, creador i ideador de la fundació per la qual treballo. I sembla que aquest racó de Nigèria ha trobat un líder visionari capaç d’engegar un procés de desenvolupament autòcton  únic que capitalitza sobre les riqueses del lloc! Esperem que així sigui!!!

Efectivament, no es tracta d’un projecte de planejament que intenti explotar econòmicament el territori i engegar un negoci basat en la construcció, sinó que és  innovador i, en certa manera, experimental. Alguns dels conceptes sobre els quals gira el projecte són: la idea d’espai “rurbà” i la idea de  “productive landscapes” o “paisatges productius”: entenen que el territori ‘per se’ i les seves riqueses socials i avantatges comparatives naturals són l’únic motor  capaç d’engegar una ciutat amb futur, una ciutat sostenible, flexible i adaptada al lloc i sobretot suportada i pensada per la seva gent. Es miren doncs l’entorn econòmic, tecnològic, social i natural amb ulls extremadament crítics i analítics  per tal d’extreure’n el màxim de partit respectant les lleis pròpies que el regeixen (ja siguin geològiques, ecològiques, culturals, socials i econòmiques). Tractant-se d’una zona eminentment agrícola i pesquera, estan perseguint desenvolupar un model que explora el naixement de l’urbanitat barrejant les tradicions i les tècniques mil·lenàries de les comunitats del lloc i la tecnologia punta del món global actual per catalitzar un procés de desenvolupament sostenible únic i fortament marcat per la innovació tècnica i socioeconòmica.

Treballo, a més, amb un grupet de 3 persones absolutament brillants, us ho asseguro.    Són efectius, però relaxats. Ho tenen tot el cap, però sembla que no hi tinguin res. Treballen al costat de nosaltres però sense imposar cap pressió.  Jo col·laboro directament amb ells i amb 6 persones més que, igual que jo, hem estat reclutats per ajudar a plantar la llavor de futures idees i projectes. A part d’ells, també hi ha un professor de geologia i mediambient nigerià, una arquitecte de Lagos i un project manager de Sierra Leone que col·laboren activament en l’execució d’alguns projectes que ja estan en marxa: la “staff house”, la “brick factory” (que s’encarrega de produir maons fets amb terra de la zona) i la “fish farm”.  O sigui que em trobo que estic treballant en un laboratori d’idees i de desenvolupament urbà, rural, regional, social, comunitari i tecnològic en el qual totes les idees són benvingudes, totes les possibilitats són estudiades i ràpidament processades o incorporades. Per dir-ho breument: estic flipant! Això és un somni fet realitat.

Amb tot això, de moment, després de dues-tres setmanes de feina que han consistit bàsicament en presentació inicial, recerca bàsica, reconeixement de la zona, discussions internes, desenvolupament  de possibles estratègies i/o plans estratègics i adaptació, puc dir que estic aprenent moltíssim i que estic posant en pràctica de manera integral tots els meus coneixements i totes les meves habilitats i capacitats: des de les socials, les lingüísitiques,  les intel·lectuals i  les físiques. L’experiència és aclaparadora, és TOTAL.  M’exprimeixen el cervell, però també exprimeixen la meva capacitat física i la meva capacitat d’adaptació a un planeta radicalment diferent al meu.

Els meus companys de feina són tots americans excepte la Nusrat, que és ghanesa. De fet, aquí,la més rara de tots sóc jo:  la única no angloparlant nativa i la única europea, amb tot el que això comporta!!! Sort que tots, absolutament TOTS els nigerians coneixen el Barça i  Barcelona! Tant és així que avui al matí el professor de la universitat nigeriana d’Ibadan m’ha comentat que el Barça continuava interessat amb el Fàbregas!! (Sí, sí, aquí, al mig del bosc tropical, parlant d’un tal Fàbregas, tu!). Però bé, el cas és que em sento molt estranya a vegades. Pel que veig, els americans són força curiosos. Quan actuen en grup solen ser extremadament assertius i organitzats.  Tot està estructurat, pensat i programat i, finalment, catalitzat per la enorme seguretat que tenen en ells mateixos. La seva capacitat expressiva és enorme i el seu llenguatge articulat, ric i precís. Porten la innovació com a bandera i són capaços de parlar hores i hores sobre nous sistemes i teories. Parlen molt poc dels seus sentiments, ja sigui entre nois com entre noies, i mantenen sempre una actitud positiva i tranquil·la que transmet de nou aquesta sensació de control aclaparadora.

Conclusió, el meu shock cultural és doble: per una banda Àfrica, Nigeria i els nigerians i per l’altra Estats Units, les Universitats de l’”Ivy League” i els americans!

“Agárrate que vienen curvas ”.... (Monedero, 2011! hehehe)

Tot l'equip!! D'esquerra a dreta: L'Eric, el Linus, la Orlena, el Charles, el DK, el Mike, el Quardean, la Sara, la Nkiro, la Julia, el Francis, una servidora, la Nusrat, el Christopher, l'Abena i la Stacy

Les pluges

Deixant de banda el món intel·lectual, torno a l’alçada del terra i dels llençols del meu llit. Aquest matí m’he aixecat somniant que olorava roba neta i perfumada. Senyal que em tocava aprofitar el diumenge i  buidar la bossa humida que feia dies que s’arrossegava incòmoda sobre la cadira, el terra, la taula, la caidra, el balcó, el terra...prou!...Així ha sigut doncs. Frega que fregaràs i gira que giraràs, he intentant imitar una mica el moviment del bombo d’una rentadora i he desitjat ni que sigui una rentadora impulsada per una bicicleta! Què còmode que seria comparat amb la posició de flexió en V invertida que estava agafant el meu cos! Però res, he esbandit i cargolat, apretat i recargolat  tant fort com els meus braços em permetien i, finalment, al cap de dues hores de flexions i estiraments, la roba estava penjadeta entre dos arbres  i dues palmeres amb molt de compte perquè no caigués sobre el terra humit i fangós que se situava just  mig metre més avall. De fet, parlant amb els companys nigerians que col·laboren amb nosaltres i que, ara mateix, ens estan ajudant a planejar el futur mercat de la ciutat ens van indicar que un dels negocis més típics d’una zona comercial són els negocis de “drycleaning”!! Està clar que de rentadores en aquest país, ben poques i, per tant, qui s’ho pot permetre no es passa ni un minut imitant el moviment d’un bombo de rentadora, sinó que porta la seva roba a rentar! És un treball tan feixuc que després de un “cellphone business centre and computer typesetting” és el negoci més preuat!!

 Però bé, el kit de la qüestió ha estat percebre que poques hores deprés de tenir-ho tot en exposició sota el sol, el cel s’ha tapat, el sol s’ha difuminat i un espetec escandalós ens ha anunciat que les coses canviarien ben aviat. De fet, poca estona després hem sentit a la llunyania una fressa de fulles i troncs que s’acostava més i més i més, tal qual com si  fos una allau de neu aixafant el bosc o un estol  d’ocells fregant les copes dels arbres! Era la pluja que arribava a gran velocitat! La pluja tropical m’estava a punt d’arruïnar tota la feinada del matí!! Quin horror!  La Julia i jo, al notar-ho i al interpretar la senyal estranya hem corregut cap a els arbres que suportaven 4 o 5 metres de pantalons, llençols, samarretes i calcetes i a tota pressa ho hem deixat tot pelat. Les primeres gotes ja queien i quan els braços ja no donaven a l’abast i els passos ja ens guiaven a l’aixopluc de la casa : brrrrum! la pluja ja queia com si s’hagués obert la dutxa, ja la teníem a sobre! Literalment el següent tro m’ha fet cridar a mi i a l’Eric saltar un pam del seu estat de repòs de diumenge!! Aquí la pluja s’ho empassa tot i s’ho emporta tot, com les nostres rieres i rambles, tot queda marcat per aquest fenomen natural. És esfereïdor. L’erosió de la terra és brutal i ni tan sols les arrles dels arbres més grans i imponents de 10 o 20 metres resisteixen la força de l’aigua!

Hi ha una festivitat que celebra aquesta força de neteja i la baixada dels nivells de l’aigua pels vols de desembre. Com diu el llibre “Anam. Genensis of Anambra State”: “ when the flood recedes...they – els habitants d’Anam- come down to the floor of their houses....from their ‘emergency upstairs’. That is Nzireani festival”.  Aquest festival omple els carrers de nens emmascarats (Ada) i homes que ballen per recordar la protecció que l’aigua i el riu els donava enfront dels atacs d’un poble veí, els Ada, molt més reduït d’estatura, però molt més ben armat, gràcies a la influència portuguesa. Els Ada saquejaven els pobles i s’enduien Igbos per ser venuts com a esclaus als portuguesos. El Linus, un noi Igbo i nigerià, em comentava que aquesta tradició que va acompanyada de màsqueres i danses, s’equipara a la baixada de Moisès del Mont Sinai i a les inundacions que van netejar i esborrar les traces d’adoració d’un Deu postís. Efectivament el cristianisme conviu amb l’espiritisme i altres creences ancestrals.

Les gallines

I per acabar, tornant a la rutina diària, adjunto unes reflexions del tamany d’un cervell de gallina...ehem ehem...i és que ahir a la nit vaig tenir dificultats per dormir perquè a la balconada/passadís que dona accés a la nostra habitació s’hi ha instal·lat un gall a passar les nits de lluna plena. I de fet, ja fa dues nits que em pregunto perquè dimonis vaig emportar-me el despertador. Mareta meva! Si en tinc un de viu amb potes passejant-se als peus del meu llit. Sort que a més de les portes correderes, hi ha les portes mosquiteres que impedeixen que el gall salti  definitivament a picotejar-nos els peus! El cas és que quan al obrir l’ull esquerra el vaig veure tot tranquil aixecant una i altra pota, passejant amunt i avall de la balconada, em vaig aixecar i em vaig dedicar a perseguir-lo!  El soroll que feia era eixordador i tan sols eren les 5 del matí! Per altra banda, tot i dormir amb mosquiteres a la porta i mosquiteres sobre el matalàs, el mosquits semblen donar exemple a l’hora de traspassar fronteres!!! És increïble! Ja fa altres dues nits que em desperto amb dolors intensos als turmells o als palmells de les mans com a conseqüència de picades ferotges de mosquits tigre. Això dels mosquits tigre de Sant Cugat ja em sembla bufar i fer ampolles. Aquí comparteixo habitació amb mosquits tigre, lleó o hipopòtam-elefant!!

 O sigui que ja veieu, durant el dia penso en com planejar una ciutat i durant les nits espanto galls i mosquits, em desperten els crits de rat penats i el cantar de les granotes!  Busco doncs desesperadament taps d’orella!

 Un secret...

-----psssst...un secret! Estic emocionada de treballar amb nigerians i nigerianes! Oooo-o-oh! Sí, sí!

Fa una setmana que al grup de treball dominat per americans, s’hi han afegit un grup de nigerians. Són gent d’Anam que han rebut beques de la Fundació Chife per estudiar a la universitat i que ara treballen uns dies a la setmana amb nosaltres i ens orienten. La idea és que a través de la seva involucració al projecte puguin veure’s a si mateixos com a futurs líders de la seva comunitat, futurs alcaldes, futurs professors, doctors, advocats. És un programa de “capacity building” que em sembla que em capacita a mi i tot! N’estic segura. No tant per ser alcaldessa (hehe) com  per entendre millor aquest país i aquesta cultura. És fascinant xerrar amb ells de política, de religió, d’economia, de gènere, de medicina, de llengua, tradicions i costums, de futbol.... bé, suposo que ja heu vist al foto que hi ha penjada aquí sota a les “seqüències d’alegria” i és que efectivament és una alegria! Una experiència emocionant. Fa uns dies els vam portar d’excursió a veure tota la zona que està en transformació. Alguns d’ells ja la coneixien perquè de petits i passaven llargues temporades. Va ser fascinant  escoltar tot el que sabien de les plantes, els animals i les costums del lloc. Un bosc que pot semblar tan mut i tan similar, de sobte tenia mil noms, racons i funcions, fins i tot esperits familiars i comunitaris, sirenes i arbres sagrats! I fins i tot.... destil·leries de petroli il·legals abandonades!!! Ens van convidar a entrar a una cabana de fang de les que ja us he parlat tantes vegades! Quina sensació! Els dos nens que en aquell moment estaven “ a casa” es van quedar paralitzats a la penombra mirant com una munió de rostre pàlids s’endinsaven al seu territori. El Charles i el Linus, la Nkiro i el Francis reien i els agafaven de la mà i els hi deien coses incomprensibles. Vam caminar pel bosc ben bé un parell d’hores i ens van cuidar moltíssim. Són gent molt divertida i molt acollidora! Ja n’hi ha 4 que són amics meus al facebook!

Amb el Linus aprenent sobre les plantes medicinals de la zona

El passat dimarts, van omplir un formulari on parlaven sobre els seus estudis i les seves aspiracions. Quasi m’emociono al llegir-ho! N’hi ha un. Anthony, que estudia art i cine i vol obrir una acadèmia que millori i desenvolupi la producció cinematogràfica del país -Nollywood és la 3a industria cinematorgàfica més gran del món, per cert-. El Linus estudia Administració Pública i Resolució de Conflictes i vol fer el doctorat i ser professor. La Nkiro, ha estudiat literatura francesa i vol créixer  dins del camp dels negocis internacionals. Tots desitgen quelcom millor pel seu país i quelcom de bo per a Anam. Com nosaltres, com tu i com jo ho desitjem més que mai pel nostre país!

Per cert, com va la #spanishrevolution??

Seqüències d'alegria

1. Envoltada de nens del poblat 2. Envoltada dels meus nous companys de feina nigerians, ex-nens del poblat!

Extraterrestres al mercat

Prova superada! Acabem de tornar d’Onitsha! Feia més d’una setmana que no sortíem de la zona on vivim i treballem: una mena d’oasi de pau i de natura intensa (amb mosquits malauradament) i de relativa pulcritud comparat amb el que he experimentat avui.  En poques hores he viscut una pluja de sensacions fortíssima que han implicat activament tots els meus sentits i tot el meu cos, de cap a peus. Hem marxat amb ulleres de sol i barret i hem tornat amb els peus xops i enfangats dins d’una  barcassa descoberta de fusta sota la pluja tropical carregant i descarregant l’avituallament per tota la setmana.

El recorregut ha implicat baixar riu avall uns 30 minuts fins a Otuocha i agafar una camioneta un 40 minuts més fins a Onitsha. Realment estem a una zona força inaccessible i ben aviat tot s’haurá de fer amb barca perquè no hi haurà altra manera d’accedir la zona.

El primer port ha sigut a una vora del riu, vorejant una muntanya de porqueria! Sí, la platja era un conglomerat de sorres, fangs, plàstics i altres mil objectes no identificats. Una petita flota de nens despullats ens ha vingut a rebre amb ulls grans com plats sortint de les òrbites. A partir d’aquí, la vida i el caos urbà de Nigèria s’ha fet notar amb intensitat.

I això em fa pensar en un dels temes calu que he observat al llarg de tots aquest dies i que m’inquieta enormement des de que he arribat a aquest país. La porqueria!

Avui em llegia un email fantàstic del meu cosí Cirus, estudiant de la School of Oriental and African Studies a Londres,  on em plantejava alguns dels reptes bàscis dels països en desenvolupament, i.e. les infraestructures i en particular l’accés a electricitat i l’accés a fonts d’aigua potable. Adjunto aquí un fragment molt interessant sobre el tema:

“Com deus sentir en la teva pròpia pell, l'electricitat o l'accés a fonts d'aigua (especialment potabilitzada) sol brillar per la seva absència -en especial a les zones rurals, la majoria, malgrat el ràpid procés d'urbanització de gran part de l'Àfrica Subsahariana. Un tema clau, que desperta certa unanimitat tant en governs, com a entitats internacionals (el Banc Mundial, etc.) i en la pròpia acadèmia, és la manca de projectes d'irrigació. Això és clau, especialment en països que depenen del sector agrari, doncs la irrigació té dos efectes directes que són vitals. Primer, augmenten la productivitat de la terra. Més producció, menys gana o, segons el tipus de collita, es pot vendre l'excedent al mercat -tot i que el darrer punt és un pel més controvertit. En segon lloc, elimines parcialment allò que en diuen 'seasonality', és a dir, el fet de que, segons l'època de l'any, la teva terra no rendeix i el teu nivell de vida pot transitar fàcilment entre el benestar i la pobresa segons l'època de l'any.” (Iniesta, 2011) oh yeah!

Bé doncs aquí a Nigèria, i a Anam en concret. Jo he observat més o altres coses. Pel que sembla d’aigua no en falta, cau cada dia del cel d’una manera exuberant i fins i tot a l’època seca durant la qual el riu Anambra (afluent del riu Nìger) porta prou aigua. Aquí doncs, la irrigació no és el tema (l’aigua potable potser sí, sobretot a zones urbanes, tot i que per tot arreu venen saquets de plàstic que la gent mossega per una punta i xucla fins que acaben buits i tirats pel terra). El que sí que és rellevant és aquest concepte de “seasonality” però lligat a l’absència d’un bon sistema d’emmagatzematge i no a un bon  sistema d’irrigació.  Cap a l’agost, arriben les inundacions més fortes i, just abans que elles, l’època de collita. Pel que hem entès fins a dia d’avui, la collita és prou abundant com per produir els excedents necessaris per cobrir les necessitats econòmiques de tot l’any fins l’agost següent. Ara bé, com que els sistemes d’emmagatzematge són precaris i cap al setembre la zona queda totalment inundada, l’estoc de Yams (principalment) queda malmesa. L’emmagatzematge de yams es realitza a través d’unes petites construccions palafítiques fetes de bambú i cobertes de fulles de palmera i l’emmagatzematge de cassava es fa secant i polvoritzant el tubercle i enterrant-lo a sota terra dins de sacs impermeables a les formigues i altres insectes. El primer sistema és deficient perquè no garanteix ni prou sequedat, ni prou volum, ni prou protecció davant la radiació solar intensa dels tròpics i el segon, córrer el risc de que se l’emporti la corrent d’aigua quan arriba la pluja i cal doncs lligar-lo amb alguna cordada! Us ho podeu imaginar!? Com a conseqüencia de tot això, els agricultors de la zona es veuen obligat a vendre tot l’estoc a la mateixa època de l’any i a mercats relativament propers. Tal i com va indicar un dels companys de feina nigerians: “ja coneixeu quines són les forces del mercat”. L’oferta de yam i cassava es concentra temporalment i espacial  cosa que far baixar el preus en picat, obliga a acceptar retorns molt més baixos dels esperats condemnant als agricultors a passar èpoques dilatades de fam. La seva font principal de riquesa ha sigut absorvida pel mercat massa ràpidament i ha preus infims. Enginyar-se maneres i tencnologies noves per emmagatzemar aquests productes de manera que fossin energèticament i econòmicament sostenibles donaria poder de control de mercat a tots els agricultors de la zona i asseguraria nivells de vida més confortable per moltes families.

Per altra banda, després de les dificultats que ha suposat arrivar i tronar “a mercat” està clar que les carències d’infraestructura de transport són immenses. Ara bé, molt més greu que tot això i potser relacionat amb això és el tema de la gestió de residus! Aquí sí que ja no tinc paraules! Per tant recorro a les de la Lizzie Williams (2008) a la Bradt Guide sobre Nigèria a “What a waste”:

“Nigeria has got the most alarming rubbish problem I have ever seen and the main culprit is non-biodegradable plastic and the Nigerians’ terrible attitude towards litter – they simply throw it on the ground, and there are few systems or services to dispose it. Throughout the country there are unsighty heaps of rubbish everywhere – mountains of garbage are dumped on pavements, central reservations, under bridges and flyovers, in drains and canals, and on just about any available piece of land....market vendors belive in good presentation and almost  all street food is presented in little plastic bags and even the cheapest market product is wrapped in plastic. If each of the 140 million people drops 2 pieces of plastic litter per day, you can imagine the immensity of the problem. Everywhere are ad hoc rubbish dumps, where pigs and cows forge, and where humans openly go to toilet, which when set alight emit dangerous toxic fumes and terrible odours. They produce a number of health hazards and are breeding grounds for flies, cockroaches, rats and mosquitoes; when it rains the water mixes with the rubbish to create a toxic slush that contaminates water sources, causing typhoid and diarrhoea.”

Bé, em sembla que amb això està tot dit! El problema és alarmant i espantós! Perquè toca a tots els sistemes humans i naturals, ja siguin d’aliment, d’aigua, d’higene, de salut, d’habitatge, etc. De fet, els carrers centrals del mercat són intensos, desordenats i bruts. La gent et reclama l’atenció, els motors dels generadors elèctrics desprenen fums de  la combustió del petroli davant dels aparadors; al punt de venda de carn, la sang de vaca córrer pels canals de sortida cap al riu i les restes cartilaginoses de l’animal reposen sota el sol al costat de cadenes de música on ressonen tambors i veus alegres de ritmes africans. La vida corrér al costat de la mort. Ara bé, si amb això no n’havies tingut prou, quan mires els carrers secundaris, la façana del darrera de qualsevol mercat, és allà quan el terror es puja més amunt de les celles.

Els mercats es situen tots majoritàriament prop dels rius per facilitar l’arribada de productes.  Aquests són transportats fins a la seva pertinent botigueta-barraqueta-kiosk-toldo i són venuts als vianants i clients que el consumeixen allà mateix o l’emmagatzemen. El cas és que totes les deixalles que es produeixen en el carrer principal, acaben filtrant-se cap als carrers laterals que tornen a portar-les fins a les vores del riu on són finalment dipositades, abandonades, oblidades i deixades  a la sort del temps, els anys i els mil·lennis. Si a tot això hi sumes les activitats de neteja, ja sigui humana o de maquinària que es fa la frontera entre la terra i l’aigua, el plat està servit.

Per tant, jo diria que la manca d’infraestructura relacionada amb la gestió de residus és horripilant i encegadora. Qualsevol que tingui idees al respecte per millorar-ho, farà un bé immens a la humanitat! És una dutxa doncs de realitat que no va gens malament. Em pregunto quantes bosses de plàstic tirem nosaltres cada dia...

Enmig de tota aquesta moguda, mentre esperàvem la barca altre cop asseguts dins d’una camioneta, un grupet de nens i nenes s’ha apropat. Aquest cop el joc de pam i pipa no s’ha fet esperar (tot i que he descobert que ells tenien dificultats per fer-lo i imitar-lo!). Ens hem passat una bona estona fent carotes, traient la llengua, aixafant les galtes i fent de peix, de porquet, de bruixot, de dumbo, fins i tot els hi he ballat sardanes i sevillanes! I tots ells vinga a riure i a fer carotes de tornada. N’hi havia un que estava especialment obsessionat amb fer-se el “gueño” i el dolent i ja tenia por que se’n tornés de veritat, de gueño! Però al final, quan ja sortíem per començar a carregar la barca, les nenes se m’han acostat poc a poc, molt a poc a poc, primer amb rialles, una estona de silanci inquiet, més rialles, i quan ja em disposava a baixar cap a la vora del riu sota un inici de pluja torrencial al cap i molta porqueria sota la sola de les meves pobres “menorquines”, elles se m’han acostat i m’han tocat com si cremés! Ay, uy!... Algú de l’equip em cridava per l’esquena “they want to touch you, they want to touch you!” i jo immediatament, sense dubtar-ho els hi he ofert  la má en gest de benvinguda i les he saludat a totes: “ hello my dear, what is you name? “ “ how are you doing?” Doncs no us podeu imaginar l’emoció i l’alegria! Fins i tot m’agafaven el braç sencer i l’acariciaven mirant-se’l de ben a prop com si potessin un micorscopi com per assegurar-se que el tacte era igual o potser diferent i després els hi ensenyava el palmell de les mans i totes alegres treien les seves manetes per arribar a la conclusió que “it’s the same, don’t you see?” “It’s the same!”  Però el que realment els hi feia il·lusió descobrir, eren els meus cabells!!! “beautiful", anaven dient,” beautiful”.... aix! Em sembla que m’hauria pogut posar a plorar de l’emoció en aquell moment de “contacte”. Ja us ho deia jo que això de venir a l’Àfrica era com pujar a  una nau espacial i volar a un altre planeta. Creieu que realment em veien amb "antenes"? Bé, no ho sé però 

m’he sentit ben bé com es deu sentir un extraterrestre!

Dalí i les pigues

Companys, companyes, amics i amigues, tiets, tietes, cosins i cosines, germans i germanes, avui és divendres i comença el cap de setmana a la meva nova llar africana. Avui ja fa tan sols  12 dies que vaig marxar però començo a sentir-me a anys llum del meu planeta: Barcelona.. Europa... Avui puc dir que, al escoltar breument el “Benvolgut” dels Manel, quasi se m’omplen de llàgrimes els ulls. Ha sigut com flotar (fa dies que no parlo ni sento parlar el català). Avui ja puc dir que tinc una nova família, una nova rutina i una nova casa. Avui sembla que tot i sentir-me estranya i desconeguda dins la meva pròpia pell, em sento una mica més com a casa. ..i, per acabar-ho de rematar, avui, un noi africà despert, llest i d’ulls riallers m’ha demanat el meu email i el meu telèfon (“if you don’t mind” m’ha precisat)! Tot un èxit no? Avui, a més, és el primer dia que no m’he mort de calor i que he sentit fresqueta!! Avui! Quina alegria!!!

Torno doncs al camí que em portava cap a Anam, allà on us havia deixat obrint la porta de la camioneta per olorar per primer cop el terra argilós de Nigèria. Després d’haver creuat un gran  pont sobre el riu Niger entre la ciutat d'Asaba i d'Onitsha, començava a fosquejar. Ens enfilàvem ja a la recta final del trajecte i la carretera asfaltada començava a acomiadar-se per donar la benvinguda a terres més feréstegues. El viatge va continuar endinsant-se pel bosc i deixant enrere la ciutat, la llum, l’asfalt i les carcasses de camions abandonats. El camí es feia tortuós, el conductor no baixava la velocitat i mica en mica tenia talment la sensació d’estar asseguda en una barca amb la mar moguda sota els peus. Pel camí vam poder identificar unes poques llumetes darrera l’espessor verda i ja us podeu imaginar l’emoció que sentia al pensar que aviat entraria en contacte amb aquells paratges remots i aquelles societats i comunitats encara més remotes, potser primitives...no ho sabia del cert. El cas és que al deixar les llumetes a l’esquerra del cotxe, l’Abena, una de les directores del projecte, ens va comentar que allà mateix havia nascut el Senyor Chife: el mateix senyor que ara em contractava per dibuixar un futur per la seva comunitat! Increïble!

Una horeta més tard el cotxe es va parar i al obrir la porta em va impactar trobar-me davant d’unes parets blanques immaculades, arbres altissims i frondosos i fulles de palmera, lianes i altres éssers estranys del món vegetal i tropical. Què eren aquelles parets tan blanques? Què hi feia una mansió tan grossa al mig d’un bosc com aquell i enmig de tant de fang? L’estupefacció va ser encara més gran al entrar i trobar-me dins d’una sala de columnes altes amb capitells d’estil indefinit, terra de marbre i beranes de ferro forjat, però sense cap llum ni cap endoll a lloc! De fet, l’entrada trionfal-principal estava tapiada ambpiles de caixes de cartró que deien “LG Aire Acondicionado, Kalt Geräte”! Però què era tot allò? D’on sortia? Semblava un espai surrealista, dalinià, descontextualitzat, perdut en l’espai i el temps, en transició i moviment, amb reminiscències de “2001 Odisea en el Espacio”. Al mig del salò d’entrada ens van indicar una tauleta rodona petita amb menjar. Feia unes 10 hores que no haviem ingerit res, però amb els nervis no me n’havia ni adonat. Dins de les cassoles: yam, cassava, sweet potato i una amanida d’alguna cosa similar a les espinaques (de fet semblaven espinacs a la catalana...però no ho eren, està clar! Quin susto si ho haguessin sigut, no?).  Finalment també, vaig tenir l’oportunitat d’estrènyer la mà al DK, el noi afroamericà (pare ganès, mare americana) que m’havia entrevistat  per telèfon un mes abans a Sant Cugat, i a la Stacy, una bona amiga del Bajir, el meu company  “novayorquès- director-de-cine-alternatiu-i-socialment-compromès” a Londres!! Ells dos, juntament amb l’Abena, són part de l’equip director del projecte! Va ser emocionant. Va ser emocionant sentir-los tan a prop, trobar-los cara a cara, mirar-los directament als ulls. Què hi deurien tenir allà, darrera “les parets del seus llagrimals”? Tants emails, entrevistes i emocions, tantes expectatives... i finalment tenia al davant meu a aquelles persones que semblaven haver dipositat en mi prou confiança com per obrir-me les portes a una viatge com aquell. Doncs bé, tot allò que veia,  aquella mansió, aquell palau que girava per escalinates, balustrades, columnates, salons i cuines a mig fer, aquell palau a mig pintar i construir, allò era la meva nova casa!

Visc a un palau enmig dels boscos de Nigèria! Us ho dopeu imaginar? I el més curiós és que dormo amb un matalàs sobre el  terra de parquet d’IKEA (¡!) amb dues noies americanes: la Sara, estudiant de paisatgisme a Harvard i la Julia, doctora naturòpata acabada de llicenciar d’Austin, Texas! Al costat de l’habitació on dormim hi tenim una sala immensa on hi hem acampat les nostres poques pertinences. No tenim prestatges, ni armaris, ni penjadors, ni massa res, però tenim un palau a mig fer rodejat de lianes, palmeres, micos i una petita comunitat d’agricultors anamites (gent d’Anam) que cultiven la terra fins l’època de crescuda del riu.

El palau és la futura casa del Dr. Chife i es troba a una zona alta del territori que queda protegida de les crescudes cícliques del riu!! I de moment, serveix com a base d’operacions, oficina central, casa d’acollida, i espai de trobada, debat, cinema a l’aire lliure o al cobert, sala de ball, menjador i observador astronòmic! Una mica de tot vaja. És una mansió francament lletja,de molt mal gust i força mal distribuida (penseu que per entrar a la meva habitació s’ha de sortir a la terrassa) però almenys és sòlida i ferma i ens protegeix contra les tempestes huracanades que cauen almenys un cop al dia abans que surti el sol i pugi la xafogor acompanyada de tota mena d’insectes!

Avui doncs, hem celebrat el final de la setmana de feina, el final de la setmana de discussions, presa de dades en GPS, entrevistes, dutxes amb iguanes (¡sí sí!!), discussions sobre desenvolupament econòmic local i regional,sessions de Nollywood, preparació d'un hort i plantació general d' "eggplants, okra, carrots, beans" i altres verdures, elaboració de plans d’acció, maquetes, xerrades amb gent de la zona, presentació de propostes i definició de temes... Ho hem celebrat TOT i més amb una cerveseta fresca sota el cel estrellat d’Anam i amb musica de Manel, Sigur Ros i die Ärtze, danses de Gahna i de Brooklyn i moltes rialles! Avui també hem passejat pel bosc amb dos universitaris del país que ens explicaven els sistemes tradicionals d'emmagatzematge de Yam i els problemes econòmics que se'n deriven i ens miraven les pigues del braç i ens preguntaven "are these mosquito bites?" (”són picades de mosquit?”). Jo no he pogut evitar somriure per dins i recordar converses similars que havia tingut recentment a Barcelona, a  Sant Cugat... Tenia doncs una resposta preparada: “no, no són pas picades de mosquit, són trossets de la teva pell sobre la meva...", són constel·lacions i firmaments...

Demà sortirem de nou de la nostra zona d’acció i de feina, deixarem el camp base a peu d’obra per anar a mercat!! Demà visitem Onitsha, el mercat més gran de l’Àfrica (segons The Economist)  però aquest cop amb els peus al terra i amb els "vidres trencats"!! Voleu venir amb mi?

Well done!

Us vaig deixar amb el nas enganxat al vidre i, com bé us podeu imaginar, ja fa dies que el vaig desenganxar, malament aniriem si no fos així. El que no he pogut desenganxar del meu nas i de la meva pell és aquesta xafogor terrible que m’acompanya tot el dia i toooooota la nit. I la veritat és que la situació és tan inquietant que ja ho he discutit amb una de les companyes de feina, una noia ganesa que es diu Nuzrat. Després d’una setmana sencera suant, em van començar a rondar pensaments obscurs pel cap per elaborar estratègies de fugida pensant “ no puc més, ‘o sea’, no puc més (en plan quasi-pijo, hehehe), que algú em porti a casa i em deixi passar fred, no puiiido”. Però després d’entendre que no podia trucar al RACC dient una cosa similar per tal que em vinguessin a recollir amb un helicòpter i sent conscient que estava contractada per fer FEINA, l’únic que em quedava era comentar-ho i desfogar-me amb els meus companys. I em vaig quedar estupefacte al escoltar la Nuzrat dient: “at dawn it gets really cold, really, really cold, isn’t it? Isn’t it? Haven’t you noticed that?” Bé, ja us podeu imaginar com se’m van obrir ulls i boca per intentar articular la meva sorpresa. Com podia pensar això aquesta dona? Em va arribar a dir que al matí no es dutxava perquè l’aigua li semblava massa freda!!!

FREEEEDAAA???

I el més impressionant de tot va ser quan amb va subratllar amb molt de sentit comú, una realitat com un temple: aquí a l’Àfrica, 25ºC és molt fred, i està clar que si mai arrivessin als 15ºC, la gent es morira de fred i Nigèria sencera correria risc d’extinció! Doncs, la veritat, és que té sentit! Com s’enten sinò una ciutat com Lagos, amb 11 milions vivint amb 1 dolar al dia? Com s’entenen les cabanes que veig al voltant de la casa on vivim que consisteixen en una tanca feta de llistons bambú, entre els quals s’hi apilonen boletes de fang que acaben tancant la construcció de manera força imperfecte. ..

FREEEEDAAA??

De fet, és veritat, no ens dutxem MAI amb aigua calenta, però és que ni m’ho havia plantejat. Les gerres d’aigua fresqueta caient per tot el cos són la sensació física més reconfortant que he sentit aquests dies! I el meu secret és que els meus moments de glòria són sota les cascades d’aigua dels cubells del bany. De fet, puc afirmar que ADORO les “bucket showers”, i.e. dutxes de cubell. Ooooooh quina delicia. Em sembla que ho importaré a Barcelona. No només són agradabilíssimes i divertides (pots triar el teu cubell: cubell amb foradets a baix que al posar-los sobre el cap actua com a regadora-dutxa, cubell sense foradets, cubell petit, cubell mitjà, cubell gran, cubell extra gran, tan gran que hi caps sencer a dins... a l’estil dels cubells que utilitzava per jugar a la banyera quan era petita), sinò que les “bucket showers” són molt més eficients. Amb aproximadament 3-4 litres pots arribar a dutxar-te de cap a peus, cabells inclosos! Quin estalvi no? Penseu que una dutxa normal consumeix aproximadament uns 21 l/min. Si calculeu que ens passem uns 5 minuts seguits sota aquest objecte, això fan un 105 litres per dutxa pel cap baix!!! No m’ho puc creure! 105 litres cada matí????

....moment de reflexió profunda....mmmm....

Però abans de seguir jugant amb cubells de dutxa, voldria comentar-vos la impressió que em va fer obrir la porta de la camioneta després d’haver creuat mig país. Ens vam aturar a Otuocha, ciutat definida com al “food basket to South Eastern Nigerian States”, o sigui, un dels mercats d’aliment més gran del sud del país. La porta es va obrir primer pel membre de seguretat que ens acompanyava amb una metralleta penjada a l’ombro i després per nosaltres, o més ben dit, per la noia representant de la Fundació. Sortien a buscar més mosquiteres. El primer que em va impactar va ser la olor combinada amb la calor i la xafogor. Tenia una intensitat sorprenent que incorporava olor de terra humida, fang vermell, yam (el tubercle més consumit arreu, tipus patata), i gent, molta gent. Ostres, realment des de darrera del vidre, m’estava perdent la meitat de la història!! Va ser aleshores quan vaig poder observar una senyora que passava i reia i m’enviava petons i  una nena que s’apropava, mirava, es girava, cridava i assenyalava amb un nerviosisme inquiet i simpàtic alguna cosa suposadament estranya i nova: nosaltres. Al cap de pocs minuts la nena en qüestió va mobilitzar a mitja dotzena de nens que saltironejaven a prop de la finestra i miraven inquiets. Jo, després d’haver rebut ordres de no sortir vaig acabar parlant amb les mans i demanant-los si els hi podia fer una foto, que s'agrupessin, i tan bon punt van veure l’objectiu de la càmera es van arrenglerar tots com si es passessin la vida fent-se fotos de grup! Els hi va encantar vaja! Si puc (i ara faig un salt en el temps) ja us ensenyaré altres fotos amb els nens del nostre poblat! Amb aquests últims, afortunadament, em vaig poder unir a la foto. Al ser petitons em vaig voler agenollar per posar-me a la seva alçada i Oh, Sorpresa! tooots es van agenollar amb mi!!! Quina experiència tan tan TAN bonica. Quin tip de riure i d’escoltar les seves rialles. I quina sensació veure’ls a tots mig vesitdets o despulladets, carregant els seus germanets i arrosegant sabates 10 números més grans que el seu peu. Però això no ha sigut tot. Haig de dir que tinc una estima especial a la quitxalla que córrer per aquí. La seva curiositat em recorda molt a la meva i la seva espontaneïtat em retrata i m’atreu infinitament. Em sento una nena com ells i, de fet, ho sóc. Sento que em retrobo a mi mateixa cada cop que intercanvio un somriure o un “Hello” (en Igbo) amb ells i elles. Vull jugar amb ells!! I que m’ensenyin els seus jocs, córrer, saltar i fer mil tonteries...

Ahir, diumenge, el nostre dia lliure, vam sortir a córrer per les rodalies de la casa on vivim. I va ser graciosíssim trobar-nos a gent pel camí que ens mirava rient....ves a saber què pensaven “Però que fan aquests amb tantes presses?” “ Que potser han organitzat una cursa?” Tots, quan notaven la presència d’un estrany apropant-se a la seva “finca- cabana”, deixaven la paelleta o la feina que els entretenia i sortien, enfilaven el caminet que els separa del camí principal i es quedaven darrera la gespa alta amb el nen penjat a l’esquena, dona sola o home i dona, i miraven i ens saludaven amb un somriure ample i brillant. El millor: la salutació típica de la contrada: “well done, well done”. Es veu que aquí enlloc de dir “Hola” diuen “ben fet”,o sigui, “ben fet això que fas de caminar pel camí, de cultivar yam, de feinejar, ben fet, ben fet, continua així”, aquest és el missatge, sembla. No deixa de ser graciós i irònic saludar a algú dient-li “well done”. Proveu-ho, proveu-ho!

Bé, doncs, el cas és que després d’ uns minutets corrents, mig perduts per la selva tropical que ens envolta, vam acabar tropessant amb un grupet de nens. Uns instants després vaig sentir uns peuets repicant el terra i vaig adonar-me que ens seguien i que corrien amb nosaltres. Primer una mica espantats, però després de oferir-lis un “thumbs up” ben sincer (un OK, un “polze amunt”) i un somriure es van animar i poc a poc ja en tenia 4 que em miraven el cul, per dir-ho ben clar. Aquesta era doncs la meva ocasió per començar a jugar!! Els meus companys seguien més endavant i jo m’havia quedat lleugerament enrere, escoltant els passets i ara ja, saltant i esquivant bassals d’aigua, sentint una alegria immensa i disfrutant d’una nova i inesperada companyia: ELS NENS D’ANAM!!!! Shiueze, Nasso, Ouchu i Nkiru!

Well done, well done NENS D’ANAM!

Well done amics meus!


El llit i la mosquitera m'esperen!

La peixera

Bona nit a tothom des de la Vila del Pingüí, tot i que no hi hagi NI RASTRE de pingüins per aquí! Sembla però que  hi ha micos, aranyes, llangardaixos, mosquits, formigues d’un pam i “peixos gat” o “gat peixos”, com diuen en anglès, que es mengen altres peixos o “telapies”...
Us escric doncs des d’Anam, Nigèria,  per transmetre un piló de sensacions inicials...aquí les teniu!  no dubteu en comentar-les...[ja us aviso que estic esgotada, acalorada, emocionada i asseguda sobre un terra molt dur des de fa hores i que la qualitat literària-ortografico-gramàtical segur que se'n ressenteix... ;P Apa doncs, som-hi]

EL PÀNIC ESCÈNIC
( a 5000 km de casa )
Després d’haver creuat mars, muntanyes i deserts, (els Pirineus un cop, esl Pirineus un altre cop, el Mediterrani i el Sahara), uns 6-5000km en total,  i un cop aterrissada a Lagos, vaig tenir el plaer d'experimentar pànic escènic davant d'un aeroport sencer que m'observava!!! Sí, a Lagos la gent "m'esperava" en semicercle a la sortida de l'aeroport (ja que només n'hi ha una) i preguntaven,oferien,  esperaven....esperaven i esperaven “a Godot” potser? Jo crec que en algun aspecte sí...esperen a quelcom desconegut que no arriva mai: una autopista, un pont, una nova casa, una nova vida, una ciutat.... que no arriva mai.
El cas és que en aquell moment vaig sentir-me tal qual com la Mafalda a la platja que amb el cubell fa muntanyetes de sorra disposades en semicercles, els hi dibuixa una cara i s'hi estira el davant per entendre què vol dir sentir-se observada!!! Doncs, bé, aquesta tira del Quino em va venir al cap en aquell moment però de manera brutal. No només em vaig sentir observada, sinò que em vaig sentir totalment perduda i desorientada.
Quan arribo a qualsevol gran ciutat d'Europa sé perfectament què fer, cap a on anar, a qui preguntar, on trucar...és automàtic...en el fons totes són TAN similars, els paràmetres són TAN estandaritzats i coneguts, assimilats per la meva experiència, que totes les ordres del programa “aterrissar a una ciutat europea”  les executo de manera semi-automàtica. Ara bé, arrivant a Lagos ... l’estructura mental que regeix el meu procedir desapareix tal qual com si et trobessis perdut enmig de la selva, ni els sons, les veus, les mirades, ni les olors o
els colors són equiparables. Què pots esperar quan l'aeroport que ha de sostenir una ciutat de 17 milions de persones només té una porta de sortida? Quan no hi ha cap línia de metro que t'esperi? Quan no hi ha cap cartell que et dirigeixi? I quan et trobes a diverses barreres de persones observan-te amb uns ulls que no havies vist mai, uns ulls que mai havien creuat els teus????
La meva reacció, a part de suar dins una xafogor estranya, va ser girar cua, entrar de nou a la sala d’arrivades, a la primera corona de persones, i agafar aire. Per sort dues treballadores de l'aeroport em van oferir el seu telèfon per trucar a l'individu que suposadament m'havia de recollir i entendre com carai havia de procedir! De veritat, em sembla que no les oblidaré mai a aquestes dues senyores i, a ser possible, els hi tornaré la propina que els hi dec  i que en aquell moment no tenia si, al tornar a l'aeroport, me les torno a trobar. [Tenint en compte que només hi ha una porta d'entrada i de sortida, calculo que hi ha alguna remota possibilitat que me les torni a creuar si aquell dia treballen].
Bé, el cas és que finalment, una cop vaig poder assegurar que sí que hi havia algú que m’esperava i, entre aquella multitud semicircular de vestits destenyit o colorits que oferien taxis i hotels, vaig poder distingir el cartell de Dr. Aloy & Gesare Chife Foundation. Un senyor negre com el carbó i brillant com el cap del Krilin que es diu Rafa va ser el primer nigerià que vaig saludar. Acte seguit el Sr. Emmanuel va sortir per l’altre costat i acte seguit la conversa ens va portar a discutir de la recent victòria del Barça contra le Manchester United!!! !!Perquè es veu que a Nigèria, i a “West Africa” en general el futbol és quasi religió, "football is big" diuen, que potser encaixa bé amb la cultura de comunitat o “clan” (ara potser m’estic atrevint massa amb aquesta afirmació). Però el cas és que no només no he parat de veure samarretes del Messi caminant pels carrers, amb l'escut del barça, la senyera i el símbol de TV3 a la màniga, sinò que ja he tingut converses subtils sobre l’estil de joc del FCB. O sigui que el passat dia 28, els europeus no estavem sols veient el partit...

Però bé, tornant a on erem,  el recorregut per l'aeroport us el descriuria de manera similar al de l'aeroport de Berlin Schönefeld. O sigui, una pèrgola meravellosament dissenyada i calculada, lleugerament corvada  en planta, amb columnes en x com les del Pavelló Mies, amb una perspectiva estudiada que et porta fins a la boca de la S-Bahan...molt bé, doncs ara traieu totes les meravelles de disseny, traieu el sostre " a la Mies", traieu els anuncis de easyjet, traieu la boca de la S-Bahn, traieu la S-Bahn, treieu el paviment i....afegiu una corrua de venedors amb cara de gana que ofereixen bosses de pipes, targetes de telèfon i altres serveis i afegiu una xapa metàl•lica ondulada i rovellada, un terra de terra o blocs de pedra mal col•locada i molta xafogor i tindreu una image de l'ambient que es respira a la sortida de l'aeroport més gran del país!
LA PEIXERA
Però després de tot això, ha començat la llarga fase que jo anomeno "FASE PEIXERA" o el fenòmen relacionat en sentir-se com un peix flotant dins d'un globus d'aigua amb uns límits molt ben marcats, molt ben definits, que respira d'una atmosfera i un ambient totalment diferents, completament desconnectats del seu entorn immediat...i que en el fons consisteix en aquella distància infinita que separa el que ho té tot, del que no té res i que en poques paraules es podria definir en: un 4x4, aire acondicionat, finestres tancades, música, acció! Us podeu immaginar doncs el ritme que de sobte agafen les coses quan els hi poses banda sonora del propi país i el conductor et diu"Welcome to Nigeria"!
Haig de dir que després d'aquestes primeres impressions tot ha trancorregut en la "so called" FASE PEIXERA fins avui. O sigui que la segona part del viatge va consistir en saltar del 4x4 a l'hotel, de l'hotel al 4x4, del 4x4 a un altre avió i de l'àvió a una camioneta amb aire acondicionat (també) per 9 persones que ens va permetre
creuar el país d'oest a est fins al destí final.
Al llarg del recorregut no puc negar que:
1. l'aeroport que ens va permetre agafar el vol intern era absolutament devastador, em recordava més a una sala rònega d'aquelles per renovar-te el passaport o per esparar que t’atenguin els de l’Agència Tributària o els de la seguretat social que no pas un aeroport. Em va impactar observar amb deteniment els llibres que es venien a la sala d'espera: "Small business start-ups", "It's your time", "Where have all the leaders gone?", "leadership for Dummies", "Strategic Planning for all business made easy","profitable business with little or NO capital", "starting and growing a business in the New Economy"....Ostres tu! Il•luminant! Com s'interpreta això? Bé, vist des del meu humil punt de vista està clarissim, a Nigèria no hi ha altra manera de sobreviure que ser emprenedor tinguis o no tinguis res. Els 11 milions de persones que queden exclosos de la llei a Lagos, de què viuen sinò? I això em fa pensar que, no està passant quelcom de silimar a casa nostra? mmmm
2. Creuar la principal eix transversal del país va ser apassionant.
Per la carretera i pels pobles ens veiem freqüent ment desviats per l'aparició d'esquelets fòssils d'anitcs camions abandonats, caiguts, derrotats que vet a saber quin defecte mecànic els havia portat a morir i a ser cruelment abandonats. O altres esdeveniments mecànics curiosos, camions UBER carregats, motos transportant famílies senceres (o altrament anomenades "okada":  motos-taxi , mortals com la pesta), senyores carregant farcells immensos damunt del cap i balancejant molt suaument les caderes sota els vestits de colors, joves venent ous,
pomes....i ja no menciono l’arribada a Asaba i Onitsha on l'activitat és multiplicava fins a l'infinit i el trànsit sembrava una bèstia descontrolada i alegre alhora.  Jo diria que si poguessin aquesta gent faria passar els cotxes per sobre dels altres cotxes creant una mena de capa de transit a múltiples nivells....ES-PEC-TA-CU-LAR. De fet,nosaltres mateixos vam acabar ciurculant una bona estona entre el paviment asfaltat i el voral sense asfaltar amb una inclinanció inquitant de 30º que amenaçava en bolcar el vehicle sencer quedant esclafats dins d’un bassal de color gris vermellós, on per cert, un noi tot tranquil hi netejava la seva moto. Això sí, tan bon punt
detectaven que estaven al costat d'una camioneta plena de "rostres pàlids" tot eren somriures, rialles, mirades curioses, "guiños",salutacions, rialles, aixecades de cella en senyal d'alegria? sorpresa? benvinguda? El cas és que semblava un flirteig inesperat i continu, imparable....però tal i com comentava, tot, de moment en "FASE PEIXERA" amb el nas engainxat al vidre, amb el cor enganxat al vidre (també) fent un soroll eixordador de l'emoció que hi circulava:PUM PUM-PUM PUM i un somriure de orella a orella, de Barcelona a Lagos: Ho estava veient amb els MEUS propis ulls, estava veient la ciutat i la seva gent reflexada a les meves propies pupil•les i ells, elles i els de més enllà em VEIEN a mi i em SOMREIEN amb una generositat que no sé com descriure, amb una picardia que no sabria com situar-la... i jo que només volia una cosa: TRENACAR EL VIDRE!!!!
benvinguts a l’Àfrica!
continuo demà....