Bona nit a tothom des de la Vila del Pingüí, tot i que no hi hagi NI RASTRE de pingüins per aquí! Sembla però que hi ha micos, aranyes, llangardaixos, mosquits, formigues d’un pam i “peixos gat” o “gat peixos”, com diuen en anglès, que es mengen altres peixos o “telapies”...
Us escric doncs des d’Anam, Nigèria, per transmetre un piló de sensacions inicials...aquí les teniu! no dubteu en comentar-les...[ja us aviso que estic esgotada, acalorada, emocionada i asseguda sobre un terra molt dur des de fa hores i que la qualitat literària-ortografico-gramàtical segur que se'n ressenteix... ;P Apa doncs, som-hi]
EL PÀNIC ESCÈNIC
( a 5000 km de casa )
Després d’haver creuat mars, muntanyes i deserts, (els Pirineus un cop, esl Pirineus un altre cop, el Mediterrani i el Sahara), uns 6-5000km en total, i un cop aterrissada a Lagos, vaig tenir el plaer d'experimentar pànic escènic davant d'un aeroport sencer que m'observava!!! Sí, a Lagos la gent "m'esperava" en semicercle a la sortida de l'aeroport (ja que només n'hi ha una) i preguntaven,oferien, esperaven....esperaven i esperaven “a Godot” potser? Jo crec que en algun aspecte sí...esperen a quelcom desconegut que no arriva mai: una autopista, un pont, una nova casa, una nova vida, una ciutat.... que no arriva mai.
El cas és que en aquell moment vaig sentir-me tal qual com la Mafalda a la platja que amb el cubell fa muntanyetes de sorra disposades en semicercles, els hi dibuixa una cara i s'hi estira el davant per entendre què vol dir sentir-se observada!!! Doncs, bé, aquesta tira del Quino em va venir al cap en aquell moment però de manera brutal. No només em vaig sentir observada, sinò que em vaig sentir totalment perduda i desorientada.
Quan arribo a qualsevol gran ciutat d'Europa sé perfectament què fer, cap a on anar, a qui preguntar, on trucar...és automàtic...en el fons totes són TAN similars, els paràmetres són TAN estandaritzats i coneguts, assimilats per la meva experiència, que totes les ordres del programa “aterrissar a una ciutat europea” les executo de manera semi-automàtica. Ara bé, arrivant a Lagos ... l’estructura mental que regeix el meu procedir desapareix tal qual com si et trobessis perdut enmig de la selva, ni els sons, les veus, les mirades, ni les olors o
els colors són equiparables. Què pots esperar quan l'aeroport que ha de sostenir una ciutat de 17 milions de persones només té una porta de sortida? Quan no hi ha cap línia de metro que t'esperi? Quan no hi ha cap cartell que et dirigeixi? I quan et trobes a diverses barreres de persones observan-te amb uns ulls que no havies vist mai, uns ulls que mai havien creuat els teus????
La meva reacció, a part de suar dins una xafogor estranya, va ser girar cua, entrar de nou a la sala d’arrivades, a la primera corona de persones, i agafar aire. Per sort dues treballadores de l'aeroport em van oferir el seu telèfon per trucar a l'individu que suposadament m'havia de recollir i entendre com carai havia de procedir! De veritat, em sembla que no les oblidaré mai a aquestes dues senyores i, a ser possible, els hi tornaré la propina que els hi dec i que en aquell moment no tenia si, al tornar a l'aeroport, me les torno a trobar. [Tenint en compte que només hi ha una porta d'entrada i de sortida, calculo que hi ha alguna remota possibilitat que me les torni a creuar si aquell dia treballen].
Bé, el cas és que finalment, una cop vaig poder assegurar que sí que hi havia algú que m’esperava i, entre aquella multitud semicircular de vestits destenyit o colorits que oferien taxis i hotels, vaig poder distingir el cartell de Dr. Aloy & Gesare Chife Foundation. Un senyor negre com el carbó i brillant com el cap del Krilin que es diu Rafa va ser el primer nigerià que vaig saludar. Acte seguit el Sr. Emmanuel va sortir per l’altre costat i acte seguit la conversa ens va portar a discutir de la recent victòria del Barça contra le Manchester United!!! !!Perquè es veu que a Nigèria, i a “West Africa” en general el futbol és quasi religió, "football is big" diuen, que potser encaixa bé amb la cultura de comunitat o “clan” (ara potser m’estic atrevint massa amb aquesta afirmació). Però el cas és que no només no he parat de veure samarretes del Messi caminant pels carrers, amb l'escut del barça, la senyera i el símbol de TV3 a la màniga, sinò que ja he tingut converses subtils sobre l’estil de joc del FCB. O sigui que el passat dia 28, els europeus no estavem sols veient el partit...
Us escric doncs des d’Anam, Nigèria, per transmetre un piló de sensacions inicials...aquí les teniu! no dubteu en comentar-les...[ja us aviso que estic esgotada, acalorada, emocionada i asseguda sobre un terra molt dur des de fa hores i que la qualitat literària-ortografico-gramàtical segur que se'n ressenteix... ;P Apa doncs, som-hi]
EL PÀNIC ESCÈNIC
( a 5000 km de casa )
Després d’haver creuat mars, muntanyes i deserts, (els Pirineus un cop, esl Pirineus un altre cop, el Mediterrani i el Sahara), uns 6-5000km en total, i un cop aterrissada a Lagos, vaig tenir el plaer d'experimentar pànic escènic davant d'un aeroport sencer que m'observava!!! Sí, a Lagos la gent "m'esperava" en semicercle a la sortida de l'aeroport (ja que només n'hi ha una) i preguntaven,oferien, esperaven....esperaven i esperaven “a Godot” potser? Jo crec que en algun aspecte sí...esperen a quelcom desconegut que no arriva mai: una autopista, un pont, una nova casa, una nova vida, una ciutat.... que no arriva mai.
El cas és que en aquell moment vaig sentir-me tal qual com la Mafalda a la platja que amb el cubell fa muntanyetes de sorra disposades en semicercles, els hi dibuixa una cara i s'hi estira el davant per entendre què vol dir sentir-se observada!!! Doncs, bé, aquesta tira del Quino em va venir al cap en aquell moment però de manera brutal. No només em vaig sentir observada, sinò que em vaig sentir totalment perduda i desorientada.
Quan arribo a qualsevol gran ciutat d'Europa sé perfectament què fer, cap a on anar, a qui preguntar, on trucar...és automàtic...en el fons totes són TAN similars, els paràmetres són TAN estandaritzats i coneguts, assimilats per la meva experiència, que totes les ordres del programa “aterrissar a una ciutat europea” les executo de manera semi-automàtica. Ara bé, arrivant a Lagos ... l’estructura mental que regeix el meu procedir desapareix tal qual com si et trobessis perdut enmig de la selva, ni els sons, les veus, les mirades, ni les olors o
els colors són equiparables. Què pots esperar quan l'aeroport que ha de sostenir una ciutat de 17 milions de persones només té una porta de sortida? Quan no hi ha cap línia de metro que t'esperi? Quan no hi ha cap cartell que et dirigeixi? I quan et trobes a diverses barreres de persones observan-te amb uns ulls que no havies vist mai, uns ulls que mai havien creuat els teus????
La meva reacció, a part de suar dins una xafogor estranya, va ser girar cua, entrar de nou a la sala d’arrivades, a la primera corona de persones, i agafar aire. Per sort dues treballadores de l'aeroport em van oferir el seu telèfon per trucar a l'individu que suposadament m'havia de recollir i entendre com carai havia de procedir! De veritat, em sembla que no les oblidaré mai a aquestes dues senyores i, a ser possible, els hi tornaré la propina que els hi dec i que en aquell moment no tenia si, al tornar a l'aeroport, me les torno a trobar. [Tenint en compte que només hi ha una porta d'entrada i de sortida, calculo que hi ha alguna remota possibilitat que me les torni a creuar si aquell dia treballen].
Bé, el cas és que finalment, una cop vaig poder assegurar que sí que hi havia algú que m’esperava i, entre aquella multitud semicircular de vestits destenyit o colorits que oferien taxis i hotels, vaig poder distingir el cartell de Dr. Aloy & Gesare Chife Foundation. Un senyor negre com el carbó i brillant com el cap del Krilin que es diu Rafa va ser el primer nigerià que vaig saludar. Acte seguit el Sr. Emmanuel va sortir per l’altre costat i acte seguit la conversa ens va portar a discutir de la recent victòria del Barça contra le Manchester United!!! !!Perquè es veu que a Nigèria, i a “West Africa” en general el futbol és quasi religió, "football is big" diuen, que potser encaixa bé amb la cultura de comunitat o “clan” (ara potser m’estic atrevint massa amb aquesta afirmació). Però el cas és que no només no he parat de veure samarretes del Messi caminant pels carrers, amb l'escut del barça, la senyera i el símbol de TV3 a la màniga, sinò que ja he tingut converses subtils sobre l’estil de joc del FCB. O sigui que el passat dia 28, els europeus no estavem sols veient el partit...
Però bé, tornant a on erem, el recorregut per l'aeroport us el descriuria de manera similar al de l'aeroport de Berlin Schönefeld. O sigui, una pèrgola meravellosament dissenyada i calculada, lleugerament corvada en planta, amb columnes en x com les del Pavelló Mies, amb una perspectiva estudiada que et porta fins a la boca de la S-Bahan...molt bé, doncs ara traieu totes les meravelles de disseny, traieu el sostre " a la Mies", traieu els anuncis de easyjet, traieu la boca de la S-Bahn, traieu la S-Bahn, treieu el paviment i....afegiu una corrua de venedors amb cara de gana que ofereixen bosses de pipes, targetes de telèfon i altres serveis i afegiu una xapa metàl•lica ondulada i rovellada, un terra de terra o blocs de pedra mal col•locada i molta xafogor i tindreu una image de l'ambient que es respira a la sortida de l'aeroport més gran del país!
LA PEIXERA
Però després de tot això, ha començat la llarga fase que jo anomeno "FASE PEIXERA" o el fenòmen relacionat en sentir-se com un peix flotant dins d'un globus d'aigua amb uns límits molt ben marcats, molt ben definits, que respira d'una atmosfera i un ambient totalment diferents, completament desconnectats del seu entorn immediat...i que en el fons consisteix en aquella distància infinita que separa el que ho té tot, del que no té res i que en poques paraules es podria definir en: un 4x4, aire acondicionat, finestres tancades, música, acció! Us podeu immaginar doncs el ritme que de sobte agafen les coses quan els hi poses banda sonora del propi país i el conductor et diu"Welcome to Nigeria"!
Haig de dir que després d'aquestes primeres impressions tot ha trancorregut en la "so called" FASE PEIXERA fins avui. O sigui que la segona part del viatge va consistir en saltar del 4x4 a l'hotel, de l'hotel al 4x4, del 4x4 a un altre avió i de l'àvió a una camioneta amb aire acondicionat (també) per 9 persones que ens va permetre
creuar el país d'oest a est fins al destí final.
Al llarg del recorregut no puc negar que:
1. l'aeroport que ens va permetre agafar el vol intern era absolutament devastador, em recordava més a una sala rònega d'aquelles per renovar-te el passaport o per esparar que t’atenguin els de l’Agència Tributària o els de la seguretat social que no pas un aeroport. Em va impactar observar amb deteniment els llibres que es venien a la sala d'espera: "Small business start-ups", "It's your time", "Where have all the leaders gone?", "leadership for Dummies", "Strategic Planning for all business made easy","profitable business with little or NO capital", "starting and growing a business in the New Economy"....Ostres tu! Il•luminant! Com s'interpreta això? Bé, vist des del meu humil punt de vista està clarissim, a Nigèria no hi ha altra manera de sobreviure que ser emprenedor tinguis o no tinguis res. Els 11 milions de persones que queden exclosos de la llei a Lagos, de què viuen sinò? I això em fa pensar que, no està passant quelcom de silimar a casa nostra? mmmm
2. Creuar la principal eix transversal del país va ser apassionant.
Per la carretera i pels pobles ens veiem freqüent ment desviats per l'aparició d'esquelets fòssils d'anitcs camions abandonats, caiguts, derrotats que vet a saber quin defecte mecànic els havia portat a morir i a ser cruelment abandonats. O altres esdeveniments mecànics curiosos, camions UBER carregats, motos transportant famílies senceres (o altrament anomenades "okada": motos-taxi , mortals com la pesta), senyores carregant farcells immensos damunt del cap i balancejant molt suaument les caderes sota els vestits de colors, joves venent ous,
pomes....i ja no menciono l’arribada a Asaba i Onitsha on l'activitat és multiplicava fins a l'infinit i el trànsit sembrava una bèstia descontrolada i alegre alhora. Jo diria que si poguessin aquesta gent faria passar els cotxes per sobre dels altres cotxes creant una mena de capa de transit a múltiples nivells....ES-PEC-TA-CU-LAR. De fet,nosaltres mateixos vam acabar ciurculant una bona estona entre el paviment asfaltat i el voral sense asfaltar amb una inclinanció inquitant de 30º que amenaçava en bolcar el vehicle sencer quedant esclafats dins d’un bassal de color gris vermellós, on per cert, un noi tot tranquil hi netejava la seva moto. Això sí, tan bon punt
detectaven que estaven al costat d'una camioneta plena de "rostres pàlids" tot eren somriures, rialles, mirades curioses, "guiños",salutacions, rialles, aixecades de cella en senyal d'alegria? sorpresa? benvinguda? El cas és que semblava un flirteig inesperat i continu, imparable....però tal i com comentava, tot, de moment en "FASE PEIXERA" amb el nas engainxat al vidre, amb el cor enganxat al vidre (també) fent un soroll eixordador de l'emoció que hi circulava:PUM PUM-PUM PUM i un somriure de orella a orella, de Barcelona a Lagos: Ho estava veient amb els MEUS propis ulls, estava veient la ciutat i la seva gent reflexada a les meves propies pupil•les i ells, elles i els de més enllà em VEIEN a mi i em SOMREIEN amb una generositat que no sé com descriure, amb una picardia que no sabria com situar-la... i jo que només volia una cosa: TRENACAR EL VIDRE!!!!
benvinguts a l’Àfrica!
continuo demà....
LA PEIXERA
Però després de tot això, ha començat la llarga fase que jo anomeno "FASE PEIXERA" o el fenòmen relacionat en sentir-se com un peix flotant dins d'un globus d'aigua amb uns límits molt ben marcats, molt ben definits, que respira d'una atmosfera i un ambient totalment diferents, completament desconnectats del seu entorn immediat...i que en el fons consisteix en aquella distància infinita que separa el que ho té tot, del que no té res i que en poques paraules es podria definir en: un 4x4, aire acondicionat, finestres tancades, música, acció! Us podeu immaginar doncs el ritme que de sobte agafen les coses quan els hi poses banda sonora del propi país i el conductor et diu"Welcome to Nigeria"!
Haig de dir que després d'aquestes primeres impressions tot ha trancorregut en la "so called" FASE PEIXERA fins avui. O sigui que la segona part del viatge va consistir en saltar del 4x4 a l'hotel, de l'hotel al 4x4, del 4x4 a un altre avió i de l'àvió a una camioneta amb aire acondicionat (també) per 9 persones que ens va permetre
creuar el país d'oest a est fins al destí final.
Al llarg del recorregut no puc negar que:
1. l'aeroport que ens va permetre agafar el vol intern era absolutament devastador, em recordava més a una sala rònega d'aquelles per renovar-te el passaport o per esparar que t’atenguin els de l’Agència Tributària o els de la seguretat social que no pas un aeroport. Em va impactar observar amb deteniment els llibres que es venien a la sala d'espera: "Small business start-ups", "It's your time", "Where have all the leaders gone?", "leadership for Dummies", "Strategic Planning for all business made easy","profitable business with little or NO capital", "starting and growing a business in the New Economy"....Ostres tu! Il•luminant! Com s'interpreta això? Bé, vist des del meu humil punt de vista està clarissim, a Nigèria no hi ha altra manera de sobreviure que ser emprenedor tinguis o no tinguis res. Els 11 milions de persones que queden exclosos de la llei a Lagos, de què viuen sinò? I això em fa pensar que, no està passant quelcom de silimar a casa nostra? mmmm
2. Creuar la principal eix transversal del país va ser apassionant.
Per la carretera i pels pobles ens veiem freqüent ment desviats per l'aparició d'esquelets fòssils d'anitcs camions abandonats, caiguts, derrotats que vet a saber quin defecte mecànic els havia portat a morir i a ser cruelment abandonats. O altres esdeveniments mecànics curiosos, camions UBER carregats, motos transportant famílies senceres (o altrament anomenades "okada": motos-taxi , mortals com la pesta), senyores carregant farcells immensos damunt del cap i balancejant molt suaument les caderes sota els vestits de colors, joves venent ous,
pomes....i ja no menciono l’arribada a Asaba i Onitsha on l'activitat és multiplicava fins a l'infinit i el trànsit sembrava una bèstia descontrolada i alegre alhora. Jo diria que si poguessin aquesta gent faria passar els cotxes per sobre dels altres cotxes creant una mena de capa de transit a múltiples nivells....ES-PEC-TA-CU-LAR. De fet,nosaltres mateixos vam acabar ciurculant una bona estona entre el paviment asfaltat i el voral sense asfaltar amb una inclinanció inquitant de 30º que amenaçava en bolcar el vehicle sencer quedant esclafats dins d’un bassal de color gris vermellós, on per cert, un noi tot tranquil hi netejava la seva moto. Això sí, tan bon punt
detectaven que estaven al costat d'una camioneta plena de "rostres pàlids" tot eren somriures, rialles, mirades curioses, "guiños",salutacions, rialles, aixecades de cella en senyal d'alegria? sorpresa? benvinguda? El cas és que semblava un flirteig inesperat i continu, imparable....però tal i com comentava, tot, de moment en "FASE PEIXERA" amb el nas engainxat al vidre, amb el cor enganxat al vidre (també) fent un soroll eixordador de l'emoció que hi circulava:PUM PUM-PUM PUM i un somriure de orella a orella, de Barcelona a Lagos: Ho estava veient amb els MEUS propis ulls, estava veient la ciutat i la seva gent reflexada a les meves propies pupil•les i ells, elles i els de més enllà em VEIEN a mi i em SOMREIEN amb una generositat que no sé com descriure, amb una picardia que no sabria com situar-la... i jo que només volia una cosa: TRENACAR EL VIDRE!!!!
benvinguts a l’Àfrica!
continuo demà....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada