Plenty!

[Companys i companyes, avui m’he passat DOS pobles! ...Un es diu Iyiora i l’altre Ebenebe! He decidit afegir fotos perquè la lectura es faci més amena! hehehe...disculpeu les molèsties i  gràcies per tots els comentaris que he rebut fins ara: són font d’inspiració i MOLTA MOLTA companyia!]

Ahir vam visitar Iyiora, un petit poble a  l’altre costat del riu, molt a prop d’Ebenebe -nom que rep la terra sobre la qual vivim i sobre la qual està creixent la nova ciutat d’Anam-.  Va ser sorprenent perquè ja no es limitava a un poblat agrícola de cabanes de fang i bambú disperses, sinó que es tractava d’un autèntic poblet amb blocs i cases de 2 i 3 pisos d’alçada, carrerons, jardinets, places i mini-horts, patis i passadissos. El territori semblava estar molt més ben organitzat i francament, tot i la senzillesa de l’entorn, no semblava que fos un mal lloc per viure-hi; al contrari! Ho tenien tot a mà:  pinyes, patates, palmeres, blat de moro, yam i cassava, per descomptat! Tot a l’hortet del darrera de casa tal qual com si es tractés d’un rebost o nevera. Ara bé, xocava trobar-te ràpidament envoltada NO d’un grupet de nens, sinó d’un riu d’infants de totes les edats. Semblava que germinessin com les pinyes o els cacauets –dos fruits que, per cert, no havia vist MAI germinar en els seu lloc d’origen!!!-. 

La Nusrat i jo en un mar de cassava i ....

Aquí em  teniu amb la meva "collita de cacauets"

Jo vaig calcular que per cada un de nosaltres hi havia almenys uns 15 o 20 nens. Érem 11 i això porta a estimaruns 165 nens corrent i rient, mirant i arrossegant altres nens més menuts a l’esquena. Per altra banda, vam saludar a gent gran per primera vegada, autènticament gran: de cabells blancs, mirada perduda, pell arrugada i textura seca, cloro gris-carbó, atenuada pels anys. Els seus colors contrastaven amb les pells terces i brillants de la gent més jove. Eren els “elders”, els “vells-bells” de la comunitat, els savis respectats que ens van rebre sota l’ombra d’un porxo vestits de colors i amb gorretes vermelles. A l’acabar les presentacions vam passar a saludar d’un en un tot dient “daalu, daalu” (gràcies, gràcies). Entre mig, un buit d’edat pronunciat marcat per una presència dominant de dones de mitjana edat i molts pocs homes! La trobada  amb els savis evidenciava aquest desequilibri  d’edats amb nitidesa: una corrua de cinc vells molt vells asseguts a un banc coronada per una filera de caps drets i desperts de nens entre 8 i 12 anys. I jo que pensava que Sant Cugat tenia una taxa de natalitat alta!! Què innocent!

Age gap

Dues senyores al porxo de casa

Bé, almenys a Iyiora, les muntanyes de porqueria no eren el denominador comú del paisatge, ni molt menys. Per tant, la teoria que la secció tipus d’una ciutat nigeriana es caracteritza per una primera capa gruixuda de PLÀSTICS seguida de fang i seguida de terra aquí es veia, afortunadament, estroncada.

El més bonic va ser escoltar el DK passejant pel poble amb la seguretat d’un príncep a punt d’heretar un tro destacant  totes les costums, plantes, formes i estructures ecològiques i urbanes que apareixien pel camí. Entre observació i observació anava subratllant amb llavis riallers, veu ferma i una pàtina nigeriana al seu accent americà: “Joe –l’acompanyant nigerià- we want such things “a plenty”, we want all sorts of plenty. Kids are plenty here, don’t you see? We want plenty for this people”

Well, so today you’ll have plenty my friends, plenty of stories to choose from, plenty of dreams and experiences, plenty of kids to talk to and plenty of beats to dance with, plenty of fruits and plenty of water, because Nigeria is the land of plenty... please, choose the one that suits you the most.

1. A l’ombra d’un Nkpokolo tree (petit esbós de conte que descriu maneres de viure i costums del lloc)

2. Models ‘rurbans’ (sobre la meva feina i els meus companys)

3. Les pluges (sobre la força de la natura després de fer la bogada)

4. Les gallines (escenes quotidianes d’una catalana a l’Àfrica)

5. Un secret (doncs això...un secret no secret)

A l’ombra d’un Nkpokolo tree

Hi havia una vegada un nen que vivia a prop de les vores del riu Ezichi i que jugava entre els pilons de terra dels camps de cassava. Lluitava per entendre com les formigues se les enginyaven per construir  castells de fang dues o més vegades més alts que ell mateix, i com elles mateixes traçaven carrers coberts o descoberts a través dels descampats.” Tan petites i amb cases tan grans” pensava. Més endavant, mirant per la finestreta del costat de l’ala de l’avió que virava cap a Heathrow, tornaria a tenir una sensació similar observant com  Londres  s’estenia als seus peus:  nosaltres tan petits i amb una “casa-ciutat” tan gran...

La seva mare cultivava la terra amb el seu germanet penjat a l’esquena embolicat en un farcell de teles acolorides  i ell es dedicava a buscar cargols, bolets i petxines per construir algun amulet que protegís el seu germà  de l’esperit que últimament semblava endur-se’l sovint de nou a la terra dels difunts. Li havien marcat la cara, al germanet, amb dos solcs profunds a les galtes, esperant que el més enllà ja no el trobés tan atractiu, ni tan complet com per endur-se’l i que, finalment, el deixés quedar-se entre els vius.

Aprofitant la pujada del riu, cap a finals d’agost, feia curses de natació  amb els amics de les cabanes properes o sortia a caçar peixos, inventant-se recorreguts i trampes sofisticades per descarrilar-los de les granges de peix que es disposaven en renglera a les vores del riu. O sigui, estaques de bambú que sobresortien de l’aigua i que servien i serveixen de pilons per lligar les xarxes que queden submergides. El paisatge resultant és molt subtil: la superfície de coure de l’aigua coronada per una munió dispresa d’agulles irregulars i una barqueta fosca que hi llisca al damunt.

El riu Ezichi a Ebenebe

Aquell any, de nou,  els esperava l’ Otite Anam Festival que senyalava la fi de l’època seca, anunciava que la collita de yam estava acabada i  que també s’acabaven doncs els dies de gana. Començava així una època d’abundància, “the beggining of plenty”, almenys fins a ben entrat el gener i l’època seca, quan el Harmattan els escombrava a tots els ulls i la pell portant sorres del nord del país. Aquell dia de festa, el primer dia dels quatre dies de mercat, anomenat Eke per la gent de la zona, era fantàstic. El poblat s’omplia de la gent de les rodalies i es respirava molta inquietud entre els més grans que transportaven paquets de yam, cassava, cacauets, blat de moro i patata cap a la plaça pública, l’Illo, del poble veí.

A casa seva, la seva germana cuinava la sopa d’”egusi” amb llavors de meló, carn i peix salat i feinejava davant la cabana per deixar-ho tot llest de cara a les celebracions. Calia arreglar les parets exteriors de fang i bambú; reparar el seu racó de culte familiar, “the shrine”, on reposaven alguns esperits de la família i l’esperit empipador que s’emportava el seu germà; recollir fulles de palmera per el rebost de yam, l’”oba”, recollir la roba i escombrar les males herbes amb l’aixada que amenaçaven anar acompanyades de serps i altres bèsties de desagradable companyia. Tot tenia el seu lloc.

Com que el riu havia començat a eixamplar el seu perímetre, la mare i el pare podien carregar la barca amb els carregament de yam amb relativa facilitat a prop de casa i apropar-se a la plaça més gran d’Otuocha, on se celebraria la festa. Ben aviat, a principis de Setembre, en el moment de major crescuda del riu, l’aigua començaria a entrar a la caseta forçant-los a desmuntar el sostre i construir “pateres” de bambú flotants sobre les quals viurien durant almenys dos mesos!

Aquell dia doncs, l’ Aloy no havia anat a escola, però sí que recordava amb claredat les últimes pissarres que la professora havia omplert al llarg de les parets de l’edificació allargada i baixa. De fet,  l’Aloy tenia una capacitat especial per recordar aquells símbols i ja de ben petit demanava llibres a la mestra i els havia après a llegir, quan decidia passar una estona a soles en companyia dels seus pensaments penjat d’una branca frondosa d’un Nkpokolo. Allà dalt sabia del cert que hi hauria menys mosquits que a nivell de terra i tenia calculat les brises que portaven l’olor fresca de l’herba alta i humida de la zona enlloc de les olors desagradables dels fruits en descomposició d’alguns racons d’aquell paisatge arbustiu. Un paisatge fet de mil trossos diferents i mil tonalitats de verds i marrons com un mosaic de patrons de qualsevol de les teles del mercat, on s’hi alternaven clapes de conreus, bosquets, grupets de bambús, clarianes humides, corriols d’aigua, bassals fangosos, argilosos  coronats d’unes poques palmeres altes que s’ho miraven tot amb una distància prudencial.  Un cop descoberts els espectacles de foc i llum que es presenciaven al Waterloo Bridge, sempre es miraria les palmeres de la seva terra com a focs d’artifici congelats cristal·litzats que presenciaven la celebració constant de l’abundància de la seva terra.

I és que efectivament, aquell mateix nen que es mirava les estrelles d’un cel tropical i es dedicava a perseguir micos, a agafar la cua de les sargantanes gegants de color molsa i tronc d’arbre, de color negre i vermell terra, i pescar pomes dels arbres amb pals de bambú esqueixats amb els seus companys; aquell nen, amb els anys, i després de molta feina acumulada a l’esquena, va acabar assegut a la  London School of Economics meditant els últims paràgrafs  que el portarien a enllestir la seva tesi doctoral. La seva perícia pels números i la seves habilitats comunicatives i gràcies al suport econòmic de la seva comunitat el van portar lluny dels festivals d’agost a Otuocha i els pilons de yam prop del riu, molt lluny també dels Nkpokolo trees, dels esperits que habiten dins dels nens i de les crescudes cícliques del riu. De fet, acabaria treballant pels mags de la poma (Apple) com a director general i més endavant engegaria els seus propis negocis de consultoria IT per tal de dinamitzar les empreses i governs del seu país i aspirar a millorar dràsticament l’eficiència d’una societat amb tanta vida i tanta energia de treball que quedava delmada per capes i capes de terra humida, rica i fèrtil en or líquid, yams i cassava. Però qui és aquest senyor?

Models “rururbans”

Doncs bé, aquest senyor del qual parlo és el Dr. Aloy Chife, creador i ideador de la fundació per la qual treballo. I sembla que aquest racó de Nigèria ha trobat un líder visionari capaç d’engegar un procés de desenvolupament autòcton  únic que capitalitza sobre les riqueses del lloc! Esperem que així sigui!!!

Efectivament, no es tracta d’un projecte de planejament que intenti explotar econòmicament el territori i engegar un negoci basat en la construcció, sinó que és  innovador i, en certa manera, experimental. Alguns dels conceptes sobre els quals gira el projecte són: la idea d’espai “rurbà” i la idea de  “productive landscapes” o “paisatges productius”: entenen que el territori ‘per se’ i les seves riqueses socials i avantatges comparatives naturals són l’únic motor  capaç d’engegar una ciutat amb futur, una ciutat sostenible, flexible i adaptada al lloc i sobretot suportada i pensada per la seva gent. Es miren doncs l’entorn econòmic, tecnològic, social i natural amb ulls extremadament crítics i analítics  per tal d’extreure’n el màxim de partit respectant les lleis pròpies que el regeixen (ja siguin geològiques, ecològiques, culturals, socials i econòmiques). Tractant-se d’una zona eminentment agrícola i pesquera, estan perseguint desenvolupar un model que explora el naixement de l’urbanitat barrejant les tradicions i les tècniques mil·lenàries de les comunitats del lloc i la tecnologia punta del món global actual per catalitzar un procés de desenvolupament sostenible únic i fortament marcat per la innovació tècnica i socioeconòmica.

Treballo, a més, amb un grupet de 3 persones absolutament brillants, us ho asseguro.    Són efectius, però relaxats. Ho tenen tot el cap, però sembla que no hi tinguin res. Treballen al costat de nosaltres però sense imposar cap pressió.  Jo col·laboro directament amb ells i amb 6 persones més que, igual que jo, hem estat reclutats per ajudar a plantar la llavor de futures idees i projectes. A part d’ells, també hi ha un professor de geologia i mediambient nigerià, una arquitecte de Lagos i un project manager de Sierra Leone que col·laboren activament en l’execució d’alguns projectes que ja estan en marxa: la “staff house”, la “brick factory” (que s’encarrega de produir maons fets amb terra de la zona) i la “fish farm”.  O sigui que em trobo que estic treballant en un laboratori d’idees i de desenvolupament urbà, rural, regional, social, comunitari i tecnològic en el qual totes les idees són benvingudes, totes les possibilitats són estudiades i ràpidament processades o incorporades. Per dir-ho breument: estic flipant! Això és un somni fet realitat.

Amb tot això, de moment, després de dues-tres setmanes de feina que han consistit bàsicament en presentació inicial, recerca bàsica, reconeixement de la zona, discussions internes, desenvolupament  de possibles estratègies i/o plans estratègics i adaptació, puc dir que estic aprenent moltíssim i que estic posant en pràctica de manera integral tots els meus coneixements i totes les meves habilitats i capacitats: des de les socials, les lingüísitiques,  les intel·lectuals i  les físiques. L’experiència és aclaparadora, és TOTAL.  M’exprimeixen el cervell, però també exprimeixen la meva capacitat física i la meva capacitat d’adaptació a un planeta radicalment diferent al meu.

Els meus companys de feina són tots americans excepte la Nusrat, que és ghanesa. De fet, aquí,la més rara de tots sóc jo:  la única no angloparlant nativa i la única europea, amb tot el que això comporta!!! Sort que tots, absolutament TOTS els nigerians coneixen el Barça i  Barcelona! Tant és així que avui al matí el professor de la universitat nigeriana d’Ibadan m’ha comentat que el Barça continuava interessat amb el Fàbregas!! (Sí, sí, aquí, al mig del bosc tropical, parlant d’un tal Fàbregas, tu!). Però bé, el cas és que em sento molt estranya a vegades. Pel que veig, els americans són força curiosos. Quan actuen en grup solen ser extremadament assertius i organitzats.  Tot està estructurat, pensat i programat i, finalment, catalitzat per la enorme seguretat que tenen en ells mateixos. La seva capacitat expressiva és enorme i el seu llenguatge articulat, ric i precís. Porten la innovació com a bandera i són capaços de parlar hores i hores sobre nous sistemes i teories. Parlen molt poc dels seus sentiments, ja sigui entre nois com entre noies, i mantenen sempre una actitud positiva i tranquil·la que transmet de nou aquesta sensació de control aclaparadora.

Conclusió, el meu shock cultural és doble: per una banda Àfrica, Nigeria i els nigerians i per l’altra Estats Units, les Universitats de l’”Ivy League” i els americans!

“Agárrate que vienen curvas ”.... (Monedero, 2011! hehehe)

Tot l'equip!! D'esquerra a dreta: L'Eric, el Linus, la Orlena, el Charles, el DK, el Mike, el Quardean, la Sara, la Nkiro, la Julia, el Francis, una servidora, la Nusrat, el Christopher, l'Abena i la Stacy

Les pluges

Deixant de banda el món intel·lectual, torno a l’alçada del terra i dels llençols del meu llit. Aquest matí m’he aixecat somniant que olorava roba neta i perfumada. Senyal que em tocava aprofitar el diumenge i  buidar la bossa humida que feia dies que s’arrossegava incòmoda sobre la cadira, el terra, la taula, la caidra, el balcó, el terra...prou!...Així ha sigut doncs. Frega que fregaràs i gira que giraràs, he intentant imitar una mica el moviment del bombo d’una rentadora i he desitjat ni que sigui una rentadora impulsada per una bicicleta! Què còmode que seria comparat amb la posició de flexió en V invertida que estava agafant el meu cos! Però res, he esbandit i cargolat, apretat i recargolat  tant fort com els meus braços em permetien i, finalment, al cap de dues hores de flexions i estiraments, la roba estava penjadeta entre dos arbres  i dues palmeres amb molt de compte perquè no caigués sobre el terra humit i fangós que se situava just  mig metre més avall. De fet, parlant amb els companys nigerians que col·laboren amb nosaltres i que, ara mateix, ens estan ajudant a planejar el futur mercat de la ciutat ens van indicar que un dels negocis més típics d’una zona comercial són els negocis de “drycleaning”!! Està clar que de rentadores en aquest país, ben poques i, per tant, qui s’ho pot permetre no es passa ni un minut imitant el moviment d’un bombo de rentadora, sinó que porta la seva roba a rentar! És un treball tan feixuc que després de un “cellphone business centre and computer typesetting” és el negoci més preuat!!

 Però bé, el kit de la qüestió ha estat percebre que poques hores deprés de tenir-ho tot en exposició sota el sol, el cel s’ha tapat, el sol s’ha difuminat i un espetec escandalós ens ha anunciat que les coses canviarien ben aviat. De fet, poca estona després hem sentit a la llunyania una fressa de fulles i troncs que s’acostava més i més i més, tal qual com si  fos una allau de neu aixafant el bosc o un estol  d’ocells fregant les copes dels arbres! Era la pluja que arribava a gran velocitat! La pluja tropical m’estava a punt d’arruïnar tota la feinada del matí!! Quin horror!  La Julia i jo, al notar-ho i al interpretar la senyal estranya hem corregut cap a els arbres que suportaven 4 o 5 metres de pantalons, llençols, samarretes i calcetes i a tota pressa ho hem deixat tot pelat. Les primeres gotes ja queien i quan els braços ja no donaven a l’abast i els passos ja ens guiaven a l’aixopluc de la casa : brrrrum! la pluja ja queia com si s’hagués obert la dutxa, ja la teníem a sobre! Literalment el següent tro m’ha fet cridar a mi i a l’Eric saltar un pam del seu estat de repòs de diumenge!! Aquí la pluja s’ho empassa tot i s’ho emporta tot, com les nostres rieres i rambles, tot queda marcat per aquest fenomen natural. És esfereïdor. L’erosió de la terra és brutal i ni tan sols les arrles dels arbres més grans i imponents de 10 o 20 metres resisteixen la força de l’aigua!

Hi ha una festivitat que celebra aquesta força de neteja i la baixada dels nivells de l’aigua pels vols de desembre. Com diu el llibre “Anam. Genensis of Anambra State”: “ when the flood recedes...they – els habitants d’Anam- come down to the floor of their houses....from their ‘emergency upstairs’. That is Nzireani festival”.  Aquest festival omple els carrers de nens emmascarats (Ada) i homes que ballen per recordar la protecció que l’aigua i el riu els donava enfront dels atacs d’un poble veí, els Ada, molt més reduït d’estatura, però molt més ben armat, gràcies a la influència portuguesa. Els Ada saquejaven els pobles i s’enduien Igbos per ser venuts com a esclaus als portuguesos. El Linus, un noi Igbo i nigerià, em comentava que aquesta tradició que va acompanyada de màsqueres i danses, s’equipara a la baixada de Moisès del Mont Sinai i a les inundacions que van netejar i esborrar les traces d’adoració d’un Deu postís. Efectivament el cristianisme conviu amb l’espiritisme i altres creences ancestrals.

Les gallines

I per acabar, tornant a la rutina diària, adjunto unes reflexions del tamany d’un cervell de gallina...ehem ehem...i és que ahir a la nit vaig tenir dificultats per dormir perquè a la balconada/passadís que dona accés a la nostra habitació s’hi ha instal·lat un gall a passar les nits de lluna plena. I de fet, ja fa dues nits que em pregunto perquè dimonis vaig emportar-me el despertador. Mareta meva! Si en tinc un de viu amb potes passejant-se als peus del meu llit. Sort que a més de les portes correderes, hi ha les portes mosquiteres que impedeixen que el gall salti  definitivament a picotejar-nos els peus! El cas és que quan al obrir l’ull esquerra el vaig veure tot tranquil aixecant una i altra pota, passejant amunt i avall de la balconada, em vaig aixecar i em vaig dedicar a perseguir-lo!  El soroll que feia era eixordador i tan sols eren les 5 del matí! Per altra banda, tot i dormir amb mosquiteres a la porta i mosquiteres sobre el matalàs, el mosquits semblen donar exemple a l’hora de traspassar fronteres!!! És increïble! Ja fa altres dues nits que em desperto amb dolors intensos als turmells o als palmells de les mans com a conseqüència de picades ferotges de mosquits tigre. Això dels mosquits tigre de Sant Cugat ja em sembla bufar i fer ampolles. Aquí comparteixo habitació amb mosquits tigre, lleó o hipopòtam-elefant!!

 O sigui que ja veieu, durant el dia penso en com planejar una ciutat i durant les nits espanto galls i mosquits, em desperten els crits de rat penats i el cantar de les granotes!  Busco doncs desesperadament taps d’orella!

 Un secret...

-----psssst...un secret! Estic emocionada de treballar amb nigerians i nigerianes! Oooo-o-oh! Sí, sí!

Fa una setmana que al grup de treball dominat per americans, s’hi han afegit un grup de nigerians. Són gent d’Anam que han rebut beques de la Fundació Chife per estudiar a la universitat i que ara treballen uns dies a la setmana amb nosaltres i ens orienten. La idea és que a través de la seva involucració al projecte puguin veure’s a si mateixos com a futurs líders de la seva comunitat, futurs alcaldes, futurs professors, doctors, advocats. És un programa de “capacity building” que em sembla que em capacita a mi i tot! N’estic segura. No tant per ser alcaldessa (hehe) com  per entendre millor aquest país i aquesta cultura. És fascinant xerrar amb ells de política, de religió, d’economia, de gènere, de medicina, de llengua, tradicions i costums, de futbol.... bé, suposo que ja heu vist al foto que hi ha penjada aquí sota a les “seqüències d’alegria” i és que efectivament és una alegria! Una experiència emocionant. Fa uns dies els vam portar d’excursió a veure tota la zona que està en transformació. Alguns d’ells ja la coneixien perquè de petits i passaven llargues temporades. Va ser fascinant  escoltar tot el que sabien de les plantes, els animals i les costums del lloc. Un bosc que pot semblar tan mut i tan similar, de sobte tenia mil noms, racons i funcions, fins i tot esperits familiars i comunitaris, sirenes i arbres sagrats! I fins i tot.... destil·leries de petroli il·legals abandonades!!! Ens van convidar a entrar a una cabana de fang de les que ja us he parlat tantes vegades! Quina sensació! Els dos nens que en aquell moment estaven “ a casa” es van quedar paralitzats a la penombra mirant com una munió de rostre pàlids s’endinsaven al seu territori. El Charles i el Linus, la Nkiro i el Francis reien i els agafaven de la mà i els hi deien coses incomprensibles. Vam caminar pel bosc ben bé un parell d’hores i ens van cuidar moltíssim. Són gent molt divertida i molt acollidora! Ja n’hi ha 4 que són amics meus al facebook!

Amb el Linus aprenent sobre les plantes medicinals de la zona

El passat dimarts, van omplir un formulari on parlaven sobre els seus estudis i les seves aspiracions. Quasi m’emociono al llegir-ho! N’hi ha un. Anthony, que estudia art i cine i vol obrir una acadèmia que millori i desenvolupi la producció cinematogràfica del país -Nollywood és la 3a industria cinematorgàfica més gran del món, per cert-. El Linus estudia Administració Pública i Resolució de Conflictes i vol fer el doctorat i ser professor. La Nkiro, ha estudiat literatura francesa i vol créixer  dins del camp dels negocis internacionals. Tots desitgen quelcom millor pel seu país i quelcom de bo per a Anam. Com nosaltres, com tu i com jo ho desitjem més que mai pel nostre país!

Per cert, com va la #spanishrevolution??