Extra...

Atenció! Acaba de passar! Estic somniant? A veure? (em pessigo i efectivament...ai!! estic desperta)

Ha passat doncs! Ha arribat!

Sota el reflexe de la llum daurada del capvespre, translúcid i brillant, gustós, ple, rodó, intens, solar, radiant com l’or líquid en ebullició: EXTRA VIRGIN OLIVE OIL!!!

No m’ho puc creure!! De veritat! Encara estic al·lucinant.

La noia que porta la cuina, la Mersi, acaba de tornar d’Onitsha amb la compra de la setmana (com ja us he dit: el marcat més gran de l’Africa de l’Oest o potser de tot l’Africa, segons The Economist) i ha trobat Extra Vergin Olive Oil! Estic il·luminada per l’escena. Potser sí que té raó The Economist, doncs.

No sabeu com enyoro un bon pa amb tomàquet. No ho sabeu prou. Mai havia pensat que em passaria una cosa similar, però veient al règim alimentari al qual estem sotmesos, veure arribar una ampolla com aquesta, ha sigut colpidor. Se m’han omplert els pulmons d’un OOOOh! i un somriure. Al mig de Nigèria, al mig de l’Àfrica Subsahariana, “in the middle of the bush”, com diuen per aquí, també arriba l’oli d’oliva i les aromes del mediterrani...ooooh...Mediterrani.

Tanco els ulls un moment i recordo la llum de les oliveres color plata contra el vermell melós de la terra a les faldes escarpades dels espedats que porten cap a la mar. I aquell color profund de l’aigua salada, turquesa, transparent i fresca que impregna tots els sentits i embolcalla els pensaments amb el vaivé tranquil de la marea. Tanco els ulls i ho veig tot clar, ho sento i ho oloro. Recordo l’aspror del pa de pagès i la intensitat brillant de l’oli, el gust de torrat, i l’aroma de tomàquet de la mateixa manera que ara m’arriba a les mans una ampolla d’oli d’oliva extra verge, aquí, a l’Àfrica.

És realment estrany sentir que vius dins un somni, però que el teu cos no hi sembla voler formar part del tot. Ja sigui pel color mateix de la meva pell: tan pálid i apagat respecte els dels meus conciutadans, com per la reacció que el meu organisme té enfront de totes les bèsties i tots els nous ingredients que acull. Estic coberta de picades de mosquit que piquen amb una intensitat que et fa agafar unes ganes terrible de sortir del teu cos. Mengem bé, però us haig d’admetre que mengem molt malament pels meus estàndards. I dormim poc o més aviat, dormim a la voluntat dels mosquits, estem a les seves mans. Hi ha nits, com avui, que es fa difícil aclucar l'ull: la picor, el zim zim, la humitat....Però amb el menjar, tot està recuinat i basat en tubercles com el yam que tenen un gust tan neutre com l’aigua i són pesats i secs al mastegar. Altres ingredients se’m fan difícils de classificar per la picor intensa dels condiments que hi afegeixen. Què feixuc menjar sempre picant i calent en un clima tan humit i calorós. Què immensament pesat....una petita tortura diària. Sincerament.

És per tot això que m’agafen unes ganes terrible d’escriure una “Oda al pa amb tomàquet”, una “oda al caprese” (hehehe), “oda  a la verdura fresca del mercat” i una oda a la “Mediterrània”, tan meva, tan teva.  Què afortunada que em sento de ser fruit del Mediterrani, cosina de l’olivera, germana de les palmeres i tieta de platges escarpades i muntanyes serrades!!! Sí, em sento filla d’aquelles terres privilegiades, colorides i també torturades, ferides, esberlades però tan i tan i tan belles.

Us enyoro.

T’enyoro...