Prova superada! Acabem de tornar d’Onitsha! Feia més d’una setmana que no sortíem de la zona on vivim i treballem: una mena d’oasi de pau i de natura intensa (amb mosquits malauradament) i de relativa pulcritud comparat amb el que he experimentat avui. En poques hores he viscut una pluja de sensacions fortíssima que han implicat activament tots els meus sentits i tot el meu cos, de cap a peus. Hem marxat amb ulleres de sol i barret i hem tornat amb els peus xops i enfangats dins d’una barcassa descoberta de fusta sota la pluja tropical carregant i descarregant l’avituallament per tota la setmana.
El recorregut ha implicat baixar riu avall uns 30 minuts fins a Otuocha i agafar una camioneta un 40 minuts més fins a Onitsha. Realment estem a una zona força inaccessible i ben aviat tot s’haurá de fer amb barca perquè no hi haurà altra manera d’accedir la zona.
El primer port ha sigut a una vora del riu, vorejant una muntanya de porqueria! Sí, la platja era un conglomerat de sorres, fangs, plàstics i altres mil objectes no identificats. Una petita flota de nens despullats ens ha vingut a rebre amb ulls grans com plats sortint de les òrbites. A partir d’aquí, la vida i el caos urbà de Nigèria s’ha fet notar amb intensitat.
I això em fa pensar en un dels temes calu que he observat al llarg de tots aquest dies i que m’inquieta enormement des de que he arribat a aquest país. La porqueria!
Avui em llegia un email fantàstic del meu cosí Cirus, estudiant de la School of Oriental and African Studies a Londres, on em plantejava alguns dels reptes bàscis dels països en desenvolupament, i.e. les infraestructures i en particular l’accés a electricitat i l’accés a fonts d’aigua potable. Adjunto aquí un fragment molt interessant sobre el tema:
“Com deus sentir en la teva pròpia pell, l'electricitat o l'accés a fonts d'aigua (especialment potabilitzada) sol brillar per la seva absència -en especial a les zones rurals, la majoria, malgrat el ràpid procés d'urbanització de gran part de l'Àfrica Subsahariana. Un tema clau, que desperta certa unanimitat tant en governs, com a entitats internacionals (el Banc Mundial, etc.) i en la pròpia acadèmia, és la manca de projectes d'irrigació. Això és clau, especialment en països que depenen del sector agrari, doncs la irrigació té dos efectes directes que són vitals. Primer, augmenten la productivitat de la terra. Més producció, menys gana o, segons el tipus de collita, es pot vendre l'excedent al mercat -tot i que el darrer punt és un pel més controvertit. En segon lloc, elimines parcialment allò que en diuen 'seasonality', és a dir, el fet de que, segons l'època de l'any, la teva terra no rendeix i el teu nivell de vida pot transitar fàcilment entre el benestar i la pobresa segons l'època de l'any.” (Iniesta, 2011) oh yeah!
Bé doncs aquí a Nigèria, i a Anam en concret. Jo he observat més o altres coses. Pel que sembla d’aigua no en falta, cau cada dia del cel d’una manera exuberant i fins i tot a l’època seca durant la qual el riu Anambra (afluent del riu Nìger) porta prou aigua. Aquí doncs, la irrigació no és el tema (l’aigua potable potser sí, sobretot a zones urbanes, tot i que per tot arreu venen saquets de plàstic que la gent mossega per una punta i xucla fins que acaben buits i tirats pel terra). El que sí que és rellevant és aquest concepte de “seasonality” però lligat a l’absència d’un bon sistema d’emmagatzematge i no a un bon sistema d’irrigació. Cap a l’agost, arriben les inundacions més fortes i, just abans que elles, l’època de collita. Pel que hem entès fins a dia d’avui, la collita és prou abundant com per produir els excedents necessaris per cobrir les necessitats econòmiques de tot l’any fins l’agost següent. Ara bé, com que els sistemes d’emmagatzematge són precaris i cap al setembre la zona queda totalment inundada, l’estoc de Yams (principalment) queda malmesa. L’emmagatzematge de yams es realitza a través d’unes petites construccions palafítiques fetes de bambú i cobertes de fulles de palmera i l’emmagatzematge de cassava es fa secant i polvoritzant el tubercle i enterrant-lo a sota terra dins de sacs impermeables a les formigues i altres insectes. El primer sistema és deficient perquè no garanteix ni prou sequedat, ni prou volum, ni prou protecció davant la radiació solar intensa dels tròpics i el segon, córrer el risc de que se l’emporti la corrent d’aigua quan arriba la pluja i cal doncs lligar-lo amb alguna cordada! Us ho podeu imaginar!? Com a conseqüencia de tot això, els agricultors de la zona es veuen obligat a vendre tot l’estoc a la mateixa època de l’any i a mercats relativament propers. Tal i com va indicar un dels companys de feina nigerians: “ja coneixeu quines són les forces del mercat”. L’oferta de yam i cassava es concentra temporalment i espacial cosa que far baixar el preus en picat, obliga a acceptar retorns molt més baixos dels esperats condemnant als agricultors a passar èpoques dilatades de fam. La seva font principal de riquesa ha sigut absorvida pel mercat massa ràpidament i ha preus infims. Enginyar-se maneres i tencnologies noves per emmagatzemar aquests productes de manera que fossin energèticament i econòmicament sostenibles donaria poder de control de mercat a tots els agricultors de la zona i asseguraria nivells de vida més confortable per moltes families.
Per altra banda, després de les dificultats que ha suposat arrivar i tronar “a mercat” està clar que les carències d’infraestructura de transport són immenses. Ara bé, molt més greu que tot això i potser relacionat amb això és el tema de la gestió de residus! Aquí sí que ja no tinc paraules! Per tant recorro a les de la Lizzie Williams (2008) a la Bradt Guide sobre Nigèria a “What a waste”:
“Nigeria has got the most alarming rubbish problem I have ever seen and the main culprit is non-biodegradable plastic and the Nigerians’ terrible attitude towards litter – they simply throw it on the ground, and there are few systems or services to dispose it. Throughout the country there are unsighty heaps of rubbish everywhere – mountains of garbage are dumped on pavements, central reservations, under bridges and flyovers, in drains and canals, and on just about any available piece of land....market vendors belive in good presentation and almost all street food is presented in little plastic bags and even the cheapest market product is wrapped in plastic. If each of the 140 million people drops 2 pieces of plastic litter per day, you can imagine the immensity of the problem. Everywhere are ad hoc rubbish dumps, where pigs and cows forge, and where humans openly go to toilet, which when set alight emit dangerous toxic fumes and terrible odours. They produce a number of health hazards and are breeding grounds for flies, cockroaches, rats and mosquitoes; when it rains the water mixes with the rubbish to create a toxic slush that contaminates water sources, causing typhoid and diarrhoea.”
Bé, em sembla que amb això està tot dit! El problema és alarmant i espantós! Perquè toca a tots els sistemes humans i naturals, ja siguin d’aliment, d’aigua, d’higene, de salut, d’habitatge, etc. De fet, els carrers centrals del mercat són intensos, desordenats i bruts. La gent et reclama l’atenció, els motors dels generadors elèctrics desprenen fums de la combustió del petroli davant dels aparadors; al punt de venda de carn, la sang de vaca córrer pels canals de sortida cap al riu i les restes cartilaginoses de l’animal reposen sota el sol al costat de cadenes de música on ressonen tambors i veus alegres de ritmes africans. La vida corrér al costat de la mort. Ara bé, si amb això no n’havies tingut prou, quan mires els carrers secundaris, la façana del darrera de qualsevol mercat, és allà quan el terror es puja més amunt de les celles.
Els mercats es situen tots majoritàriament prop dels rius per facilitar l’arribada de productes. Aquests són transportats fins a la seva pertinent botigueta-barraqueta-kiosk-toldo i són venuts als vianants i clients que el consumeixen allà mateix o l’emmagatzemen. El cas és que totes les deixalles que es produeixen en el carrer principal, acaben filtrant-se cap als carrers laterals que tornen a portar-les fins a les vores del riu on són finalment dipositades, abandonades, oblidades i deixades a la sort del temps, els anys i els mil·lennis. Si a tot això hi sumes les activitats de neteja, ja sigui humana o de maquinària que es fa la frontera entre la terra i l’aigua, el plat està servit.
Per tant, jo diria que la manca d’infraestructura relacionada amb la gestió de residus és horripilant i encegadora. Qualsevol que tingui idees al respecte per millorar-ho, farà un bé immens a la humanitat! És una dutxa doncs de realitat que no va gens malament. Em pregunto quantes bosses de plàstic tirem nosaltres cada dia...
Enmig de tota aquesta moguda, mentre esperàvem la barca altre cop asseguts dins d’una camioneta, un grupet de nens i nenes s’ha apropat. Aquest cop el joc de pam i pipa no s’ha fet esperar (tot i que he descobert que ells tenien dificultats per fer-lo i imitar-lo!). Ens hem passat una bona estona fent carotes, traient la llengua, aixafant les galtes i fent de peix, de porquet, de bruixot, de dumbo, fins i tot els hi he ballat sardanes i sevillanes! I tots ells vinga a riure i a fer carotes de tornada. N’hi havia un que estava especialment obsessionat amb fer-se el “gueño” i el dolent i ja tenia por que se’n tornés de veritat, de gueño! Però al final, quan ja sortíem per començar a carregar la barca, les nenes se m’han acostat poc a poc, molt a poc a poc, primer amb rialles, una estona de silanci inquiet, més rialles, i quan ja em disposava a baixar cap a la vora del riu sota un inici de pluja torrencial al cap i molta porqueria sota la sola de les meves pobres “menorquines”, elles se m’han acostat i m’han tocat com si cremés! Ay, uy!... Algú de l’equip em cridava per l’esquena “they want to touch you, they want to touch you!” i jo immediatament, sense dubtar-ho els hi he ofert la má en gest de benvinguda i les he saludat a totes: “ hello my dear, what is you name? “ “ how are you doing?” Doncs no us podeu imaginar l’emoció i l’alegria! Fins i tot m’agafaven el braç sencer i l’acariciaven mirant-se’l de ben a prop com si potessin un micorscopi com per assegurar-se que el tacte era igual o potser diferent i després els hi ensenyava el palmell de les mans i totes alegres treien les seves manetes per arribar a la conclusió que “it’s the same, don’t you see?” “It’s the same!” Però el que realment els hi feia il·lusió descobrir, eren els meus cabells!!! “beautiful", anaven dient,” beautiful”.... aix! Em sembla que m’hauria pogut posar a plorar de l’emoció en aquell moment de “contacte”. Ja us ho deia jo que això de venir a l’Àfrica era com pujar a una nau espacial i volar a un altre planeta. Creieu que realment em veien amb "antenes"? Bé, no ho sé però
m’he sentit ben bé com es deu sentir un extraterrestre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada