"Ora na azu nwa"

...It takes a village to raise a child
(proverbi Igbo)

Col·lecció de dibuixos de nens

 d'Ebenebe-Anam entre els  4 i els 14 anys

(noteu els dibuixos de dones portant cubells al cap i els dibuixos de telèfons mòbils!)

Jissie ike, keep it up!

Els dies passen volant. La feina s’acumula i es transforma. Els núvols s’escolen com teranyines pels racons del cel equatorial. Les pluges s’intensifiquen i poc a poc l’aigua avança sobre les vores del riu Ezichie. Realment fa dies que treballem molt, em reuneixo, discuteixo, em separo, segueixo les obres, presento idees a la comunitat, torno a treballar sota les estrelles, en solitud i en la foscor del dubte, amb llum i sense llum, amb electricitat i sense electricitat, amb aigua i sense aigua. Construeixo i deconstrueixo maquetes, visualitzo, aprenc, entenc, em confonc i torno a començar. És com una roda infinita de petits reptes. Engranatges amagats que es desengranen i que mostren noves realitats. Teories i paraules que esdevenen veritats i fets. Interaccions que esdevenen hàbits i costums, normalitzats i reglats. En tot això hi ha una màgia latent, la força del canvi, l’energia de l’aprenentatge, l’esperança en la feina ben feta, el somni d’un món millor.

Les vistes d'una tarda a Ebenebe

La veritat és que poc a poc em sento menys extraterrestre. Poc a poc entenc més paraules. Poc a poc la calor s’apropia de mi amb més tranquil·litat que abans i, tot i això, encara em sento trasbalsada. No és gens fàcil ser productiu en un entorn tan limitat i diferent i la pressió a vegades se’m puja a les celles perquè vull fer-ho bé. Hi crec molt en aquest projecte. Hi crec tant que esdevé de manera natural un motiu potent per aixecar-me cada dia i pensar: “avui m’autosuperaré, avui ho aconseguiré”. I en el fons, l'experiència és una multitud d’autosuperacions acabades i limitades que  fan girar la roda pesada del desenvolupament i permeten avançar amb la tossuderia d’una formiga camí amunt, sabent que el cim és tan sols una utopia. 
A diferència de les feines alienants que acostumem a tenir en el nostre món industrialitzat, aquesta és tan polièdrica, pluridisciplinar i polifacètica que em captura els sentits i dóna motiu de ser a totes les meves accions. De fet, de nou, em retrobo empenyent límits i d’una manera remota intento traspassar  fronteres i recollir totes les forces psíquiques i físiques per tal que passi, que allò que ha de passar PASSI i esdevingui tangible.

Presentació i discussió d'idees amb joves d'Anam

N-èsima iteració programàtica del mercat

En definitiva, ara ja camino amb més saviesa als peus, corro pels camins esquivant bassals i cúmuls de terra per les granges de cassava com pels camins de Collserola. Saludo els habitants de la zona amb la seva llengua amb naturalitat i ells em responen amb un somriure més tranquil preguntant per les meves “germanes”. Tinc amics nigerians que m’envien missatges al telèfon i em donen ànims per email. Em fan companyia i em fan saber que “I am with you, jissie ike, keep it up”. I a més a més...... ara ja tinc un vestit nigerià!!! Et voilà:

El meu primer vestit africà...i el Linus...

Immersions...

Aquí, hem seguit investigant el territori i la setmana passada vam endinsar-nos al bosc, per camins d’aigua i rius quiets que ens inundaven la cintura. Vam arribar fins a l’estany sagrat d’Ologwulogwu, un “locus amoneus” i aixopluc de deïtats de la zona, cobert de nenúfars i d’arbres flotants que travessaven l’estany de mercuri i terra segons la quantitat de llum que hi arriba. Davant nostre hi teníem el Bonifes, un home de la comunitat d’Anam, jove i seriós com tota la gent de la zona. I és que, quan no et coneixen, aquesta gent miren amb la seriositat d’un inspector cautelós i distant, molt distant. 
Ell ens obria camí amb el seu “machete” o ens cobria les espatlles com per assegurar que ningú perdés els passos.  Es balancejava sobre les seves cames primes i musculades i una esquena molt ben traçada, d’ombros foscos i brillants i posat recte i equilibrat, silueta esvelta, triangulada com un tronc de pi ben crescut, ben plantat. 
La caminada, amb tots els seus entrabancs, va permetre trencar la distància de l’ignorància mutua fins que va arribar un moment en el qual una tonada va començar a brollar de la seva persona. Cada passa anava acompanyada d'una melodia antiga que parlava de la veritat, l’amistat i la saviesa d’un pare envers un fill. 
Callada, va arribar la pluja. L’aigua seguia arrapant-se al meu cos, pels peus i les cuixes. Les formigues d’un o dos centímetres també havien decidit creuar el riu amb mi i es mostraven agressives i em mossegaven la panxa! Vaig tenir un moment d’ànsia i de por perquè no sabia què trepitjaven els meus dos peus enfonsats en aquella natura salvatge i l’aigua que abans tan sols pujava des del terra ara també queia des del cel tapat i carregat de grisos. 
Sort però que la música d’en Bonifes ens acompanyava, ens calmava. Una melodia suau cantada amb aquella veu d’home jove. Un ritme remot i tranquil que ens hipnotitzava. Jo per tal d’endinsar-me als compassos d’aquella naturalesa escandalosa i  muda, seguia involuntàriament la tonada i, poc a poc, el cor s’acompassava a l’entorn i em sentia feliç i viva, absorbida per aquella mà de vida que m’envoltava. La terra, l’aigua, el cel, jo i totes les bestioles desconegudes i una llengua estranya semblaven seguir la força d’un sol vent, una sola mare. Havia deixat anar la por i ja només tenia pau i alegria... Gràcies Bonifes, gràcies Ebenebe!

Una clariana de bosc esperant ser habitada al llarg del camí

Vistes sobre els cultius de yam

Travessant rius de silencis i obrint pas amb "machetes"

Metres enllà, divisem terra ferma...Ologwulogwu ja és a prop

Nens!

Aquella mateixa tarda vaig tropessar-me amb quatre ulls i dues cametes petites assegudes al banc de davant de casa. L’Odibo i l’Ejike observaven amb els seus dos ulls de platet de cafè els meus moviments per la balconada. Em vaig acostar per entaular conversa i poc a poc vaig entendre que sense un paper i un llapis no ens comunicariem. No parlaven anglès. Vaig demanar que esperessin gesticulant tant com podia. Ells van assentir amb la mirada i jo vaig córrer a buscar colors i papers. Al tornar ens vam girar tots de cara a la taula i vaig comenaçar a traçar línies: “On és casa vostra?” preguntava. “Dibuixeu-la, dibuixeu-la”. Ells, morts de curiositat, deixaven anar somriures trencats per una barreja de por i timidesa. Em responien quelcom incomprensible amb un to ferm que m’assegurava que deuria de tenir tot el sentit del món, però la incomprensió era absoluta. Així va ser com de la paraula vam passar al dibuix i poc a poc vam anar intercanviant coneixements. Les casetes van anar apareixent. Primer tortes completament, amb la porta i la finestra a la teulada i la paret d’entrada muda, la xemeneia paral·lela al terra... Semblava tal qual que no haguessin mai dibuixat una cosa similar. Imitaven, primer amb desencert. Calcaven sense entendre els meus propis traços com si el conjunt no expliqués cap concepte davant els seus ulls i l’acte de dibuixar no pogués construir cap  idea complexa, tan sols traços. Es miraven mútuament el seu resultat i poc a poc se n’adonaven que hi havia alguna cosa incorrecta i la corregien.

Vaig descobrir que jugar amb ells era la manera més ràpida per 1. atreure més nens, 2. aprendre Igbo a gran velocitat.

Kedu? Odemma! Kedu afa gi? Afam bo Isabel, Genibife? Aku, Maru, Mele, Umuoka, Eich, Aku...Odemma, Odibó, odemma

L'Odibo i l'Ejike amb la mirada plena de confiança i un llapis per mà

L’Odibo i l’Ejike tenen 7-8 anyets i són bons amics, però després de captar l’atenció de 10 nens més que s’engrescaven ràpidament a dibuixar cases, palmeres i dones portant cubells al cap, van haver de marxar. La seva mare els cridava. L’Odibo es va posar a plorar literalment i l’Ejike, més tranquil·lot li donava suport. El Bonifes, que ara ja em coneixia i que en aquell moment s’ho mirava des de l’alçada d’un adult, em va dir que vivien lluny, a Mmiata. Era tard i encara els hi quedava una bona caminada. Entre els altres 10, n’hi havia un que feia cara de cansat i trist i esgrafiava traçats petits i incomprensibles amb un llapis vermell. El Bonifes em va comentar que feia dies que estava malalt, tenia malària....tot i això, insistia i insistia amb al seu alfabet estrany i de tant en tant me’l passava per tal que jo li donés el vist-i-plau. “Odemma Sunday, Odemma”, jo li responia. “Ara prova amb el color verd”. Aleshores, al mirar-m’ho millor vaig entendre que allò no era un alfabet nou, sinó que eren una llista de números infinita, càlculs universals complicadíssims d’un nen de 4 anys! No tenien cap ordre  i molts estaven traçats al revés, de dreta a esquerra ara, d’esquerra a dreta després. Quin prodigi. Semblava un Leonardo da Vinci en potència. L’Oniebushi, en canvi, era molt gelosa de les seves creacions i les tapava amb una maneta de pocs centímetres i un braçet llarg i prim. Ben, ben tapat, no fos cas que algú desvelés el secret del seu art. A la contonadeta, s’hi asseia un altre nen que carregava un farcell de peres salvatges nigerianes amb gust d’aguacate a la camisola i  estava terriblement ocupat intentant aguantar la robeta  estampada, enfangada i carregada de fruits a una mà i el llapis verd a l’altra. Tot plegat, el deixava fora de joc per concentrar-se amb la possibilitat de dibuixar alguna cosa. La lluita era implacable i constant. Ell es mirava la panxeta incrèdul mentre jo li arreglava el farcell i seguia les meus consells, però al final vaig decidir anar a buscar-li una bossa i deixar que el turment de la criatura acabés, alliberant-lo de la tasca de preservar l’aliment. Crec però que era el més petit de tota la colla i ni tan sols sabia com agafar el llapis... Tot plegat un espectacle que va acabar amb cançons i repicar de mans i tot!

Okefur agunatant peres, el Sunday rumiant càlculs
i amb aspecte de malaltó; la Oniebushi molt gelosa
de la seva producció artística

De la mateixa manera que la natura que aquí m’envolta i a vegades m’espanta poc a poc forma part de mi, aquests nens em van deixar per un moment sentir-me part d’ells. Em miraven rient, em cantaven cançóns amb un ritme espectacular i em deixaven anar parrafades sinceres com gerres d’aigua fresca. Es sentien segurs amb mi i ho demostraven. Jo davant d’aquelles paraules en Igbo em sentia tan nena com ells, totalment atabalada per aquella increpació alegre i incomprensible, però molt nítidament articulada. M’estiraven les manetes amb el paper ple de gargots  i me’ls posaven a les mans inquisitius i jo m’ho mirava amb un Oooooh! I un somriure per apreciar l’esforç i encoratjar-los a continuar explorar noves formes i nous colors.

Ostres tu, quina tarda tan bonica...serà que em toca ser mare? HAHAHA!

Res, la feina espera!


Ànims, Jissie ike!

Dona'm la mà

Nois, noies,

Ja porto tres ofertes a l’esquena. En dos dies, tres ofertes. Resulta que ara sembla que tot nigerià que em trobo es vol casar amb mi o té interès en saber si m’entreté alguna “relationship”, ves per on!

Realment, sembla que plogui sempre en el lloc equivocat. Per descomptat, el nigerià que em té fascinada, aquest, no, aquest ni piu! Està clar! La llei de "Murphy" segueix en peu a tots els racons del planeta sembla. No falla.

Tot i això, el cap de setmana passat vam anar a mercat. Era Eke day a Otuocha i això indica volum alt d’intercanvis. Va ser meravellós. Jo crec que ha sigut un dels dies més feliços des de la meva arrivada. Contant avui dimecres, en porto uns quants molt fluixos. No sé on s’amaga la meva energia, però estic totalment destrossada.

Bé, dissabte però vam baixar amb barca pel riu Ezichi i a les vores de la ciutadella d’Otuocha ens esperaven els nostres amics nigerians! Quina meravella poder sortir de la nostra petita illa i anar a l’encontre dels nostres companys de feina en el seu propi habitat. A més d’això, va ser espectacular arribar i veure aquella muntanya de gent a les vores fangoses del riu venent tota mena de productes agrícoles al pur estil “top manta”. I també peixos ben grossos, vius i coses estranyes com petits alligators, rosegadors i perruquers, sí, sí, enmig de tot aquell caos, sobretot,  que no hi faltin perruquers. I quanta pobresa amics meus, quanta pobresa que es respirava a l’aire. Tot i l’energia de les dones que ens miraven, la pobresa arrancava amb força des del terra. Com deia la Nusrat tornant de l’excursió: jo no sabis d'on provenien els aliments que menjo, però ara aprecio a tota aquesta gent que produeixen els productes que ens fan viure. Ells entreguen la seva vida per alimentar-nos. O sigui que, 

thank you Nusrat for your wonderful words regarding food security and farmers livelihoods.

La meravella va ser estar gravant un video i, de sobte, darrera el visor de la càmera de fotos, veure arribar el meu millor amic...de qui ara no desvelaré el nom. Se’m va escapar una patita exclamació d’alegria perquè ja m’havia resignat al fet que no vindria, però m’equivocava. De sobte em vaig oblidar doncs que tenia els peus mig enfangats i que perillava relliscar o caure entre tanta gentada i hosrtallissa tropical. El meu amic havia arribat i em feia companyia. Ja ens podiem escapar i barrejar amb la seva gent, que no passaria res. La situació era doncs agradable, emocionant i serena alhora. Era el primer dia que passejava per Nigèria envoltada de nigerians coneguts. Nigerians que sabien perfectament com dirigir els seus passos, com esquivar els revolts i els sotracs i  com preveure un tombant inesperat.... el meu avantbraç agafava doncs la dimensió d’un timó i tota jo representava una barca que es deixava portar per els braços foscos i vitals del meu amic... quina tranquil·litat...Vull recordar aquell moment. Jo me’l mirava i li deia: què feliç que sóc d’estar aquí al teu poble, és el dia més bonic que he viscut a Nigèria. I ell em responia “that’s good!”.

El més graciós de tot plegat és que sembla que aquí a Nigèria els amics i amigues s’agafen les mans. Siguin dos nois, dues noies, noi i noia, sigui el que sigui. Igual que dos infants que comparteixen l’esforç d’aguantar l’equilibri, la gent adulta sembla compartir confiança i amistat agafant-se les mans. I efectivament el meu amic, m’agafava la má!!!! Sí, sí! Tal qual! M’agafava la má i m’arrossegava entre les vestits de colors, els yams, el fang i els peixos gat, els plàtans i el cacauets tendres.  Ja em veieu a mi doncs, passejant per Otuocha agafada de la mà del meu nigerià preferit!!! Hahahaha! Fantàstic! Jo no podia parar de riure i de notar les meves galtes vermelles com dos tomàquets madurs de nigèria que, per cert cal menjar ràpid o floreixen amb la velocitat d’un tornado! Quina vergonya doncs i  quina alegria! Ell, impassible, com si fos tan natural. Bé, potser amb un petit somriure sota el nas, però tranquil, i jo riallera mirant a un altre cantó perquè ja seria massa estar agafada a un nigerià que a sobre et mira directe als ulls. De sobte clar, te n’adones de tot l’afecte que per a mi representa aquest gest. Estic segura que per a ells també ho és d’afectuós, però d’una altra manera. De fet, el trobo un gest meravellós. No només m’encanten les mans, sinò que m’encanta agafar les mans de la gent que aprecio. Agafar la má d’un amic és com si d’alguna manera li agafessis el cor i li escalfessis. La má, el dit petit, la ungleta...tots ells tan nostres, tan únics i tan personals i especials. Quantes vegades ens agafem de les mans per saludar-nos sincerament i no per encaixar les mans i tancar un contracte? Aquí el meu amic m’agafava la mà més aviat per donar el senyal de: “sóc aquí amb tu, et dono suport, et guio, t’escolto, et segueixo, segueix-me...”

No ho penso oblidar doncs. El meu amic em va guiar per toooooooots els carrerons de la seva ciutat i ens va explicar tots els secrets. Vam caminar sobre fang, sobre l’asfalt i sobre places cobertes d’arròs i vam negociar el preu de plàtans, ganivets, teles i vestits.

Ho veieu com m'agafa la mà! Jo no sóc, us ho prometo!

Sobre una esplanada d'arròs

Un altre parada meravellosa del dia va ser la paradeta de la seva mare! Efectivament vaig conèixer la seva mare! Ella és sastre i té una parada plena de teles africanes precioses a una de les seccions cobertes del mercat. UAU!!! Aquestes teles em tenen captivada, fascinada. Són realment boniques i les venen a metros perquè la gent es fa els vestits a mida. Jo no vaig dubtar a demanar al meu amic si la seva mare me’n podia fer un. I així va ser. Mai a la vida m’havien mesurat els braços, les espatlles, la cintura, les cames... Efectivament m’estan cosint un vestit d’estampats intensos i lluminosos! Hehehe! A veure què en sortirà! Em va encantar conèixer aquesta dona d’ulls riallers i mirada profunda, preocupada, de dimensions respectables, tonèliques i dolces. Jo me la mirava amb els ulls tan emocionats i somrients que ella no va poder evitar deixar anar una rialla. Crec que va percebre els meus nervis...

Prenent mides

Bé, doncs, només dir que trobo a faltar el meu amic. Espero veure’l aviat per poder agafar-li les mans i donar-li les gràcies per haver-me regalat un dia tan bonic. No oblidaré mai, el meu amic.

Ja us explicaré doncs què tal ha quedat el meu vestit nigerià, cosit amb una maquina de cosir SINGER feta  a la República de China!

A tots els meus amics i a les seves mans, que conec i recordo amb precisió.

Us deixo amb un batec de paraules d’en Joan Salvat-Papasseit

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant. 

Les barques llunyes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran; 
miraran noves rutes 
amb l'esguard lent del copsador distret. 

Dóna'm la mà i arrecera la galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu 

ens portaran la salabror que amara, 
a l'amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d'amar. 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.

Motors de vida

Ja fa dues setmanes que la feina ha començat amb força. La fàbrica de totxos i la granja de peixos també han arrencat. Avui hem anat a veure com progressaven les obres i els estanys pels peixos petits i els fonaments per les columnes d’acer per la “Brick Factory” ja estaven a lloc. Fins i tot hem pogut veure ja una fila d’encavallades a punt per ser aixecades. La conversa ha abordat ràpidament la fragilitat de les mateixes en el punt central de la corretja inferior. Totes semblaven estar doblegades i estava clar que els hi faltava inèrcia en el sentit horitzontal. Hem discutit doncs maneres de solucionar el problema soldant alguna “pletina” en la direcció més necessitada i poder així aprofitar les barres d’acer que ja estaven tallades. Ha sigut fascinant.

La ciutat doncs, a diferència de totes les ciutats i barris sobre les quals he treballat, no comença amb un seguit de blocs de pisos o casetes adossades sinó que arrenca amb els mateixos motors econòmics que la poden fer socialment sostenible i econòmicament viable!! Sí senyor! Com hauria de ser!!!! Com pot ser que no ens hagin mai plantejat aquesta pregunta al començar una classe d’urbanisme o d’arquitectura! Quins són els motors econòmics de la ciutat? Quins són aquells elements que donaran feina i oferiran futur? Construïm-los!

 La fàbrica de maons, fets amb terra de la zona, serà la responsable de proveir el material necessari per construir una ciutat sencera i la piscifactoria, adaptada al territori i trenada dins del paisatge, esdevindrà un futur parc comunitari i un gran negoci. Ho trobo doncs meravellós. D’això en dic jo planejament urbà. Pensar les ciutat i l’arquitectura alhora que penses la societat. És que hi ha alguna altra manera? Com pot ser que s’hagi allunyat tant  una cosa de l’altre? Com pot ser que l’arquitectura ignori la vida que l’embolcalla? Com pot ser que als nostres estudiants d’arquitectura se’ls hi diguin veritats a mitges? Tot a mitges tintes? No és tan complicat! Tot és qüestió de voluntat, curiositat, imaginació, superació!

Jo doncs estic centrada en el planejament d’un mercat en la intersecció d’aquest dos motors econòmics de la futura ciutat. Un mercat de peix lligat a la granja i un mercat de yam i cassava, lligat a l’activitat econòmica principal d’Anam, l’agricultura. Però a part de dissenyar físicament l’espai, primer em toca entendre com funciona el sistema econòmic de la zona a escala micro, de l’individu i la familia, i a escala meso, de la regió. A més a més, un cop adquirida una noció bàsica de les pràctiques econòmiques més habituals també em convé  pensar i incorporar un sistema de governança (bàsicament fonamentat en la pròpia comunitat) que sostingui el mercat i el permeti evolucionar. Qui serà doncs l’encarregat d’administrar-lo? Com? A través de quines regulacions i incentius? També em toca pensar un sistema de transport i de comunicació, un sistema d desenvolupament i un sistema de construcció!

El projecte és doncs integral: involucra la comunitat, perquè serà també la plaça del poble, o  il·lo en Igbo, involucra el sistema econòmic, les diferents estructures socials i la cultura del lloc. I tot això estarà fonamentat amb un disseny urbà i arquitectònic i una lògica interna que ho lligui tot. De la mateixa manera que es faria per dissenyar una màquina i cadascun dels seus engranatges, em toca doncs entendre els cicles diaris i anuals dels mercats de la zona i adaptar-los, reforçar-los, corretgir-los a través d’aquest gran pulmó socioeconòmic, el mercat. Per tal de fer-ho també treballo temes de paisatge, salut, gestió de residus, finances i habitatge.

És un projecte de somni i un somni de projecte....

Desitjeu-me sort i qualsevol suggerència / referència serà benvinguda.

Us deixo, de moment, amb una imatge, una inspiració, una forma, una tradició...

Una dona carregant la seva font d’ingressos al cap, dirigint-se cap a un món imaginari de granges de yam sota la pluja tropical amb para-sols i paraigües d’Onitsha flotant a la llunyania...la humitat, la boira, la història continua...

Fins ben aviat!!

Extra...

Atenció! Acaba de passar! Estic somniant? A veure? (em pessigo i efectivament...ai!! estic desperta)

Ha passat doncs! Ha arribat!

Sota el reflexe de la llum daurada del capvespre, translúcid i brillant, gustós, ple, rodó, intens, solar, radiant com l’or líquid en ebullició: EXTRA VIRGIN OLIVE OIL!!!

No m’ho puc creure!! De veritat! Encara estic al·lucinant.

La noia que porta la cuina, la Mersi, acaba de tornar d’Onitsha amb la compra de la setmana (com ja us he dit: el marcat més gran de l’Africa de l’Oest o potser de tot l’Africa, segons The Economist) i ha trobat Extra Vergin Olive Oil! Estic il·luminada per l’escena. Potser sí que té raó The Economist, doncs.

No sabeu com enyoro un bon pa amb tomàquet. No ho sabeu prou. Mai havia pensat que em passaria una cosa similar, però veient al règim alimentari al qual estem sotmesos, veure arribar una ampolla com aquesta, ha sigut colpidor. Se m’han omplert els pulmons d’un OOOOh! i un somriure. Al mig de Nigèria, al mig de l’Àfrica Subsahariana, “in the middle of the bush”, com diuen per aquí, també arriba l’oli d’oliva i les aromes del mediterrani...ooooh...Mediterrani.

Tanco els ulls un moment i recordo la llum de les oliveres color plata contra el vermell melós de la terra a les faldes escarpades dels espedats que porten cap a la mar. I aquell color profund de l’aigua salada, turquesa, transparent i fresca que impregna tots els sentits i embolcalla els pensaments amb el vaivé tranquil de la marea. Tanco els ulls i ho veig tot clar, ho sento i ho oloro. Recordo l’aspror del pa de pagès i la intensitat brillant de l’oli, el gust de torrat, i l’aroma de tomàquet de la mateixa manera que ara m’arriba a les mans una ampolla d’oli d’oliva extra verge, aquí, a l’Àfrica.

És realment estrany sentir que vius dins un somni, però que el teu cos no hi sembla voler formar part del tot. Ja sigui pel color mateix de la meva pell: tan pálid i apagat respecte els dels meus conciutadans, com per la reacció que el meu organisme té enfront de totes les bèsties i tots els nous ingredients que acull. Estic coberta de picades de mosquit que piquen amb una intensitat que et fa agafar unes ganes terrible de sortir del teu cos. Mengem bé, però us haig d’admetre que mengem molt malament pels meus estàndards. I dormim poc o més aviat, dormim a la voluntat dels mosquits, estem a les seves mans. Hi ha nits, com avui, que es fa difícil aclucar l'ull: la picor, el zim zim, la humitat....Però amb el menjar, tot està recuinat i basat en tubercles com el yam que tenen un gust tan neutre com l’aigua i són pesats i secs al mastegar. Altres ingredients se’m fan difícils de classificar per la picor intensa dels condiments que hi afegeixen. Què feixuc menjar sempre picant i calent en un clima tan humit i calorós. Què immensament pesat....una petita tortura diària. Sincerament.

És per tot això que m’agafen unes ganes terrible d’escriure una “Oda al pa amb tomàquet”, una “oda al caprese” (hehehe), “oda  a la verdura fresca del mercat” i una oda a la “Mediterrània”, tan meva, tan teva.  Què afortunada que em sento de ser fruit del Mediterrani, cosina de l’olivera, germana de les palmeres i tieta de platges escarpades i muntanyes serrades!!! Sí, em sento filla d’aquelles terres privilegiades, colorides i també torturades, ferides, esberlades però tan i tan i tan belles.

Us enyoro.

T’enyoro...

Plenty!

[Companys i companyes, avui m’he passat DOS pobles! ...Un es diu Iyiora i l’altre Ebenebe! He decidit afegir fotos perquè la lectura es faci més amena! hehehe...disculpeu les molèsties i  gràcies per tots els comentaris que he rebut fins ara: són font d’inspiració i MOLTA MOLTA companyia!]

Ahir vam visitar Iyiora, un petit poble a  l’altre costat del riu, molt a prop d’Ebenebe -nom que rep la terra sobre la qual vivim i sobre la qual està creixent la nova ciutat d’Anam-.  Va ser sorprenent perquè ja no es limitava a un poblat agrícola de cabanes de fang i bambú disperses, sinó que es tractava d’un autèntic poblet amb blocs i cases de 2 i 3 pisos d’alçada, carrerons, jardinets, places i mini-horts, patis i passadissos. El territori semblava estar molt més ben organitzat i francament, tot i la senzillesa de l’entorn, no semblava que fos un mal lloc per viure-hi; al contrari! Ho tenien tot a mà:  pinyes, patates, palmeres, blat de moro, yam i cassava, per descomptat! Tot a l’hortet del darrera de casa tal qual com si es tractés d’un rebost o nevera. Ara bé, xocava trobar-te ràpidament envoltada NO d’un grupet de nens, sinó d’un riu d’infants de totes les edats. Semblava que germinessin com les pinyes o els cacauets –dos fruits que, per cert, no havia vist MAI germinar en els seu lloc d’origen!!!-. 

La Nusrat i jo en un mar de cassava i ....

Aquí em  teniu amb la meva "collita de cacauets"

Jo vaig calcular que per cada un de nosaltres hi havia almenys uns 15 o 20 nens. Érem 11 i això porta a estimaruns 165 nens corrent i rient, mirant i arrossegant altres nens més menuts a l’esquena. Per altra banda, vam saludar a gent gran per primera vegada, autènticament gran: de cabells blancs, mirada perduda, pell arrugada i textura seca, cloro gris-carbó, atenuada pels anys. Els seus colors contrastaven amb les pells terces i brillants de la gent més jove. Eren els “elders”, els “vells-bells” de la comunitat, els savis respectats que ens van rebre sota l’ombra d’un porxo vestits de colors i amb gorretes vermelles. A l’acabar les presentacions vam passar a saludar d’un en un tot dient “daalu, daalu” (gràcies, gràcies). Entre mig, un buit d’edat pronunciat marcat per una presència dominant de dones de mitjana edat i molts pocs homes! La trobada  amb els savis evidenciava aquest desequilibri  d’edats amb nitidesa: una corrua de cinc vells molt vells asseguts a un banc coronada per una filera de caps drets i desperts de nens entre 8 i 12 anys. I jo que pensava que Sant Cugat tenia una taxa de natalitat alta!! Què innocent!

Age gap

Dues senyores al porxo de casa

Bé, almenys a Iyiora, les muntanyes de porqueria no eren el denominador comú del paisatge, ni molt menys. Per tant, la teoria que la secció tipus d’una ciutat nigeriana es caracteritza per una primera capa gruixuda de PLÀSTICS seguida de fang i seguida de terra aquí es veia, afortunadament, estroncada.

El més bonic va ser escoltar el DK passejant pel poble amb la seguretat d’un príncep a punt d’heretar un tro destacant  totes les costums, plantes, formes i estructures ecològiques i urbanes que apareixien pel camí. Entre observació i observació anava subratllant amb llavis riallers, veu ferma i una pàtina nigeriana al seu accent americà: “Joe –l’acompanyant nigerià- we want such things “a plenty”, we want all sorts of plenty. Kids are plenty here, don’t you see? We want plenty for this people”

Well, so today you’ll have plenty my friends, plenty of stories to choose from, plenty of dreams and experiences, plenty of kids to talk to and plenty of beats to dance with, plenty of fruits and plenty of water, because Nigeria is the land of plenty... please, choose the one that suits you the most.

1. A l’ombra d’un Nkpokolo tree (petit esbós de conte que descriu maneres de viure i costums del lloc)

2. Models ‘rurbans’ (sobre la meva feina i els meus companys)

3. Les pluges (sobre la força de la natura després de fer la bogada)

4. Les gallines (escenes quotidianes d’una catalana a l’Àfrica)

5. Un secret (doncs això...un secret no secret)

A l’ombra d’un Nkpokolo tree

Hi havia una vegada un nen que vivia a prop de les vores del riu Ezichi i que jugava entre els pilons de terra dels camps de cassava. Lluitava per entendre com les formigues se les enginyaven per construir  castells de fang dues o més vegades més alts que ell mateix, i com elles mateixes traçaven carrers coberts o descoberts a través dels descampats.” Tan petites i amb cases tan grans” pensava. Més endavant, mirant per la finestreta del costat de l’ala de l’avió que virava cap a Heathrow, tornaria a tenir una sensació similar observant com  Londres  s’estenia als seus peus:  nosaltres tan petits i amb una “casa-ciutat” tan gran...

La seva mare cultivava la terra amb el seu germanet penjat a l’esquena embolicat en un farcell de teles acolorides  i ell es dedicava a buscar cargols, bolets i petxines per construir algun amulet que protegís el seu germà  de l’esperit que últimament semblava endur-se’l sovint de nou a la terra dels difunts. Li havien marcat la cara, al germanet, amb dos solcs profunds a les galtes, esperant que el més enllà ja no el trobés tan atractiu, ni tan complet com per endur-se’l i que, finalment, el deixés quedar-se entre els vius.

Aprofitant la pujada del riu, cap a finals d’agost, feia curses de natació  amb els amics de les cabanes properes o sortia a caçar peixos, inventant-se recorreguts i trampes sofisticades per descarrilar-los de les granges de peix que es disposaven en renglera a les vores del riu. O sigui, estaques de bambú que sobresortien de l’aigua i que servien i serveixen de pilons per lligar les xarxes que queden submergides. El paisatge resultant és molt subtil: la superfície de coure de l’aigua coronada per una munió dispresa d’agulles irregulars i una barqueta fosca que hi llisca al damunt.

El riu Ezichi a Ebenebe

Aquell any, de nou,  els esperava l’ Otite Anam Festival que senyalava la fi de l’època seca, anunciava que la collita de yam estava acabada i  que també s’acabaven doncs els dies de gana. Començava així una època d’abundància, “the beggining of plenty”, almenys fins a ben entrat el gener i l’època seca, quan el Harmattan els escombrava a tots els ulls i la pell portant sorres del nord del país. Aquell dia de festa, el primer dia dels quatre dies de mercat, anomenat Eke per la gent de la zona, era fantàstic. El poblat s’omplia de la gent de les rodalies i es respirava molta inquietud entre els més grans que transportaven paquets de yam, cassava, cacauets, blat de moro i patata cap a la plaça pública, l’Illo, del poble veí.

A casa seva, la seva germana cuinava la sopa d’”egusi” amb llavors de meló, carn i peix salat i feinejava davant la cabana per deixar-ho tot llest de cara a les celebracions. Calia arreglar les parets exteriors de fang i bambú; reparar el seu racó de culte familiar, “the shrine”, on reposaven alguns esperits de la família i l’esperit empipador que s’emportava el seu germà; recollir fulles de palmera per el rebost de yam, l’”oba”, recollir la roba i escombrar les males herbes amb l’aixada que amenaçaven anar acompanyades de serps i altres bèsties de desagradable companyia. Tot tenia el seu lloc.

Com que el riu havia començat a eixamplar el seu perímetre, la mare i el pare podien carregar la barca amb els carregament de yam amb relativa facilitat a prop de casa i apropar-se a la plaça més gran d’Otuocha, on se celebraria la festa. Ben aviat, a principis de Setembre, en el moment de major crescuda del riu, l’aigua començaria a entrar a la caseta forçant-los a desmuntar el sostre i construir “pateres” de bambú flotants sobre les quals viurien durant almenys dos mesos!

Aquell dia doncs, l’ Aloy no havia anat a escola, però sí que recordava amb claredat les últimes pissarres que la professora havia omplert al llarg de les parets de l’edificació allargada i baixa. De fet,  l’Aloy tenia una capacitat especial per recordar aquells símbols i ja de ben petit demanava llibres a la mestra i els havia après a llegir, quan decidia passar una estona a soles en companyia dels seus pensaments penjat d’una branca frondosa d’un Nkpokolo. Allà dalt sabia del cert que hi hauria menys mosquits que a nivell de terra i tenia calculat les brises que portaven l’olor fresca de l’herba alta i humida de la zona enlloc de les olors desagradables dels fruits en descomposició d’alguns racons d’aquell paisatge arbustiu. Un paisatge fet de mil trossos diferents i mil tonalitats de verds i marrons com un mosaic de patrons de qualsevol de les teles del mercat, on s’hi alternaven clapes de conreus, bosquets, grupets de bambús, clarianes humides, corriols d’aigua, bassals fangosos, argilosos  coronats d’unes poques palmeres altes que s’ho miraven tot amb una distància prudencial.  Un cop descoberts els espectacles de foc i llum que es presenciaven al Waterloo Bridge, sempre es miraria les palmeres de la seva terra com a focs d’artifici congelats cristal·litzats que presenciaven la celebració constant de l’abundància de la seva terra.

I és que efectivament, aquell mateix nen que es mirava les estrelles d’un cel tropical i es dedicava a perseguir micos, a agafar la cua de les sargantanes gegants de color molsa i tronc d’arbre, de color negre i vermell terra, i pescar pomes dels arbres amb pals de bambú esqueixats amb els seus companys; aquell nen, amb els anys, i després de molta feina acumulada a l’esquena, va acabar assegut a la  London School of Economics meditant els últims paràgrafs  que el portarien a enllestir la seva tesi doctoral. La seva perícia pels números i la seves habilitats comunicatives i gràcies al suport econòmic de la seva comunitat el van portar lluny dels festivals d’agost a Otuocha i els pilons de yam prop del riu, molt lluny també dels Nkpokolo trees, dels esperits que habiten dins dels nens i de les crescudes cícliques del riu. De fet, acabaria treballant pels mags de la poma (Apple) com a director general i més endavant engegaria els seus propis negocis de consultoria IT per tal de dinamitzar les empreses i governs del seu país i aspirar a millorar dràsticament l’eficiència d’una societat amb tanta vida i tanta energia de treball que quedava delmada per capes i capes de terra humida, rica i fèrtil en or líquid, yams i cassava. Però qui és aquest senyor?

Models “rururbans”

Doncs bé, aquest senyor del qual parlo és el Dr. Aloy Chife, creador i ideador de la fundació per la qual treballo. I sembla que aquest racó de Nigèria ha trobat un líder visionari capaç d’engegar un procés de desenvolupament autòcton  únic que capitalitza sobre les riqueses del lloc! Esperem que així sigui!!!

Efectivament, no es tracta d’un projecte de planejament que intenti explotar econòmicament el territori i engegar un negoci basat en la construcció, sinó que és  innovador i, en certa manera, experimental. Alguns dels conceptes sobre els quals gira el projecte són: la idea d’espai “rurbà” i la idea de  “productive landscapes” o “paisatges productius”: entenen que el territori ‘per se’ i les seves riqueses socials i avantatges comparatives naturals són l’únic motor  capaç d’engegar una ciutat amb futur, una ciutat sostenible, flexible i adaptada al lloc i sobretot suportada i pensada per la seva gent. Es miren doncs l’entorn econòmic, tecnològic, social i natural amb ulls extremadament crítics i analítics  per tal d’extreure’n el màxim de partit respectant les lleis pròpies que el regeixen (ja siguin geològiques, ecològiques, culturals, socials i econòmiques). Tractant-se d’una zona eminentment agrícola i pesquera, estan perseguint desenvolupar un model que explora el naixement de l’urbanitat barrejant les tradicions i les tècniques mil·lenàries de les comunitats del lloc i la tecnologia punta del món global actual per catalitzar un procés de desenvolupament sostenible únic i fortament marcat per la innovació tècnica i socioeconòmica.

Treballo, a més, amb un grupet de 3 persones absolutament brillants, us ho asseguro.    Són efectius, però relaxats. Ho tenen tot el cap, però sembla que no hi tinguin res. Treballen al costat de nosaltres però sense imposar cap pressió.  Jo col·laboro directament amb ells i amb 6 persones més que, igual que jo, hem estat reclutats per ajudar a plantar la llavor de futures idees i projectes. A part d’ells, també hi ha un professor de geologia i mediambient nigerià, una arquitecte de Lagos i un project manager de Sierra Leone que col·laboren activament en l’execució d’alguns projectes que ja estan en marxa: la “staff house”, la “brick factory” (que s’encarrega de produir maons fets amb terra de la zona) i la “fish farm”.  O sigui que em trobo que estic treballant en un laboratori d’idees i de desenvolupament urbà, rural, regional, social, comunitari i tecnològic en el qual totes les idees són benvingudes, totes les possibilitats són estudiades i ràpidament processades o incorporades. Per dir-ho breument: estic flipant! Això és un somni fet realitat.

Amb tot això, de moment, després de dues-tres setmanes de feina que han consistit bàsicament en presentació inicial, recerca bàsica, reconeixement de la zona, discussions internes, desenvolupament  de possibles estratègies i/o plans estratègics i adaptació, puc dir que estic aprenent moltíssim i que estic posant en pràctica de manera integral tots els meus coneixements i totes les meves habilitats i capacitats: des de les socials, les lingüísitiques,  les intel·lectuals i  les físiques. L’experiència és aclaparadora, és TOTAL.  M’exprimeixen el cervell, però també exprimeixen la meva capacitat física i la meva capacitat d’adaptació a un planeta radicalment diferent al meu.

Els meus companys de feina són tots americans excepte la Nusrat, que és ghanesa. De fet, aquí,la més rara de tots sóc jo:  la única no angloparlant nativa i la única europea, amb tot el que això comporta!!! Sort que tots, absolutament TOTS els nigerians coneixen el Barça i  Barcelona! Tant és així que avui al matí el professor de la universitat nigeriana d’Ibadan m’ha comentat que el Barça continuava interessat amb el Fàbregas!! (Sí, sí, aquí, al mig del bosc tropical, parlant d’un tal Fàbregas, tu!). Però bé, el cas és que em sento molt estranya a vegades. Pel que veig, els americans són força curiosos. Quan actuen en grup solen ser extremadament assertius i organitzats.  Tot està estructurat, pensat i programat i, finalment, catalitzat per la enorme seguretat que tenen en ells mateixos. La seva capacitat expressiva és enorme i el seu llenguatge articulat, ric i precís. Porten la innovació com a bandera i són capaços de parlar hores i hores sobre nous sistemes i teories. Parlen molt poc dels seus sentiments, ja sigui entre nois com entre noies, i mantenen sempre una actitud positiva i tranquil·la que transmet de nou aquesta sensació de control aclaparadora.

Conclusió, el meu shock cultural és doble: per una banda Àfrica, Nigeria i els nigerians i per l’altra Estats Units, les Universitats de l’”Ivy League” i els americans!

“Agárrate que vienen curvas ”.... (Monedero, 2011! hehehe)

Tot l'equip!! D'esquerra a dreta: L'Eric, el Linus, la Orlena, el Charles, el DK, el Mike, el Quardean, la Sara, la Nkiro, la Julia, el Francis, una servidora, la Nusrat, el Christopher, l'Abena i la Stacy

Les pluges

Deixant de banda el món intel·lectual, torno a l’alçada del terra i dels llençols del meu llit. Aquest matí m’he aixecat somniant que olorava roba neta i perfumada. Senyal que em tocava aprofitar el diumenge i  buidar la bossa humida que feia dies que s’arrossegava incòmoda sobre la cadira, el terra, la taula, la caidra, el balcó, el terra...prou!...Així ha sigut doncs. Frega que fregaràs i gira que giraràs, he intentant imitar una mica el moviment del bombo d’una rentadora i he desitjat ni que sigui una rentadora impulsada per una bicicleta! Què còmode que seria comparat amb la posició de flexió en V invertida que estava agafant el meu cos! Però res, he esbandit i cargolat, apretat i recargolat  tant fort com els meus braços em permetien i, finalment, al cap de dues hores de flexions i estiraments, la roba estava penjadeta entre dos arbres  i dues palmeres amb molt de compte perquè no caigués sobre el terra humit i fangós que se situava just  mig metre més avall. De fet, parlant amb els companys nigerians que col·laboren amb nosaltres i que, ara mateix, ens estan ajudant a planejar el futur mercat de la ciutat ens van indicar que un dels negocis més típics d’una zona comercial són els negocis de “drycleaning”!! Està clar que de rentadores en aquest país, ben poques i, per tant, qui s’ho pot permetre no es passa ni un minut imitant el moviment d’un bombo de rentadora, sinó que porta la seva roba a rentar! És un treball tan feixuc que després de un “cellphone business centre and computer typesetting” és el negoci més preuat!!

 Però bé, el kit de la qüestió ha estat percebre que poques hores deprés de tenir-ho tot en exposició sota el sol, el cel s’ha tapat, el sol s’ha difuminat i un espetec escandalós ens ha anunciat que les coses canviarien ben aviat. De fet, poca estona després hem sentit a la llunyania una fressa de fulles i troncs que s’acostava més i més i més, tal qual com si  fos una allau de neu aixafant el bosc o un estol  d’ocells fregant les copes dels arbres! Era la pluja que arribava a gran velocitat! La pluja tropical m’estava a punt d’arruïnar tota la feinada del matí!! Quin horror!  La Julia i jo, al notar-ho i al interpretar la senyal estranya hem corregut cap a els arbres que suportaven 4 o 5 metres de pantalons, llençols, samarretes i calcetes i a tota pressa ho hem deixat tot pelat. Les primeres gotes ja queien i quan els braços ja no donaven a l’abast i els passos ja ens guiaven a l’aixopluc de la casa : brrrrum! la pluja ja queia com si s’hagués obert la dutxa, ja la teníem a sobre! Literalment el següent tro m’ha fet cridar a mi i a l’Eric saltar un pam del seu estat de repòs de diumenge!! Aquí la pluja s’ho empassa tot i s’ho emporta tot, com les nostres rieres i rambles, tot queda marcat per aquest fenomen natural. És esfereïdor. L’erosió de la terra és brutal i ni tan sols les arrles dels arbres més grans i imponents de 10 o 20 metres resisteixen la força de l’aigua!

Hi ha una festivitat que celebra aquesta força de neteja i la baixada dels nivells de l’aigua pels vols de desembre. Com diu el llibre “Anam. Genensis of Anambra State”: “ when the flood recedes...they – els habitants d’Anam- come down to the floor of their houses....from their ‘emergency upstairs’. That is Nzireani festival”.  Aquest festival omple els carrers de nens emmascarats (Ada) i homes que ballen per recordar la protecció que l’aigua i el riu els donava enfront dels atacs d’un poble veí, els Ada, molt més reduït d’estatura, però molt més ben armat, gràcies a la influència portuguesa. Els Ada saquejaven els pobles i s’enduien Igbos per ser venuts com a esclaus als portuguesos. El Linus, un noi Igbo i nigerià, em comentava que aquesta tradició que va acompanyada de màsqueres i danses, s’equipara a la baixada de Moisès del Mont Sinai i a les inundacions que van netejar i esborrar les traces d’adoració d’un Deu postís. Efectivament el cristianisme conviu amb l’espiritisme i altres creences ancestrals.

Les gallines

I per acabar, tornant a la rutina diària, adjunto unes reflexions del tamany d’un cervell de gallina...ehem ehem...i és que ahir a la nit vaig tenir dificultats per dormir perquè a la balconada/passadís que dona accés a la nostra habitació s’hi ha instal·lat un gall a passar les nits de lluna plena. I de fet, ja fa dues nits que em pregunto perquè dimonis vaig emportar-me el despertador. Mareta meva! Si en tinc un de viu amb potes passejant-se als peus del meu llit. Sort que a més de les portes correderes, hi ha les portes mosquiteres que impedeixen que el gall salti  definitivament a picotejar-nos els peus! El cas és que quan al obrir l’ull esquerra el vaig veure tot tranquil aixecant una i altra pota, passejant amunt i avall de la balconada, em vaig aixecar i em vaig dedicar a perseguir-lo!  El soroll que feia era eixordador i tan sols eren les 5 del matí! Per altra banda, tot i dormir amb mosquiteres a la porta i mosquiteres sobre el matalàs, el mosquits semblen donar exemple a l’hora de traspassar fronteres!!! És increïble! Ja fa altres dues nits que em desperto amb dolors intensos als turmells o als palmells de les mans com a conseqüència de picades ferotges de mosquits tigre. Això dels mosquits tigre de Sant Cugat ja em sembla bufar i fer ampolles. Aquí comparteixo habitació amb mosquits tigre, lleó o hipopòtam-elefant!!

 O sigui que ja veieu, durant el dia penso en com planejar una ciutat i durant les nits espanto galls i mosquits, em desperten els crits de rat penats i el cantar de les granotes!  Busco doncs desesperadament taps d’orella!

 Un secret...

-----psssst...un secret! Estic emocionada de treballar amb nigerians i nigerianes! Oooo-o-oh! Sí, sí!

Fa una setmana que al grup de treball dominat per americans, s’hi han afegit un grup de nigerians. Són gent d’Anam que han rebut beques de la Fundació Chife per estudiar a la universitat i que ara treballen uns dies a la setmana amb nosaltres i ens orienten. La idea és que a través de la seva involucració al projecte puguin veure’s a si mateixos com a futurs líders de la seva comunitat, futurs alcaldes, futurs professors, doctors, advocats. És un programa de “capacity building” que em sembla que em capacita a mi i tot! N’estic segura. No tant per ser alcaldessa (hehe) com  per entendre millor aquest país i aquesta cultura. És fascinant xerrar amb ells de política, de religió, d’economia, de gènere, de medicina, de llengua, tradicions i costums, de futbol.... bé, suposo que ja heu vist al foto que hi ha penjada aquí sota a les “seqüències d’alegria” i és que efectivament és una alegria! Una experiència emocionant. Fa uns dies els vam portar d’excursió a veure tota la zona que està en transformació. Alguns d’ells ja la coneixien perquè de petits i passaven llargues temporades. Va ser fascinant  escoltar tot el que sabien de les plantes, els animals i les costums del lloc. Un bosc que pot semblar tan mut i tan similar, de sobte tenia mil noms, racons i funcions, fins i tot esperits familiars i comunitaris, sirenes i arbres sagrats! I fins i tot.... destil·leries de petroli il·legals abandonades!!! Ens van convidar a entrar a una cabana de fang de les que ja us he parlat tantes vegades! Quina sensació! Els dos nens que en aquell moment estaven “ a casa” es van quedar paralitzats a la penombra mirant com una munió de rostre pàlids s’endinsaven al seu territori. El Charles i el Linus, la Nkiro i el Francis reien i els agafaven de la mà i els hi deien coses incomprensibles. Vam caminar pel bosc ben bé un parell d’hores i ens van cuidar moltíssim. Són gent molt divertida i molt acollidora! Ja n’hi ha 4 que són amics meus al facebook!

Amb el Linus aprenent sobre les plantes medicinals de la zona

El passat dimarts, van omplir un formulari on parlaven sobre els seus estudis i les seves aspiracions. Quasi m’emociono al llegir-ho! N’hi ha un. Anthony, que estudia art i cine i vol obrir una acadèmia que millori i desenvolupi la producció cinematogràfica del país -Nollywood és la 3a industria cinematorgàfica més gran del món, per cert-. El Linus estudia Administració Pública i Resolució de Conflictes i vol fer el doctorat i ser professor. La Nkiro, ha estudiat literatura francesa i vol créixer  dins del camp dels negocis internacionals. Tots desitgen quelcom millor pel seu país i quelcom de bo per a Anam. Com nosaltres, com tu i com jo ho desitjem més que mai pel nostre país!

Per cert, com va la #spanishrevolution??