Dona'm la mà

Nois, noies,

Ja porto tres ofertes a l’esquena. En dos dies, tres ofertes. Resulta que ara sembla que tot nigerià que em trobo es vol casar amb mi o té interès en saber si m’entreté alguna “relationship”, ves per on!

Realment, sembla que plogui sempre en el lloc equivocat. Per descomptat, el nigerià que em té fascinada, aquest, no, aquest ni piu! Està clar! La llei de "Murphy" segueix en peu a tots els racons del planeta sembla. No falla.

Tot i això, el cap de setmana passat vam anar a mercat. Era Eke day a Otuocha i això indica volum alt d’intercanvis. Va ser meravellós. Jo crec que ha sigut un dels dies més feliços des de la meva arrivada. Contant avui dimecres, en porto uns quants molt fluixos. No sé on s’amaga la meva energia, però estic totalment destrossada.

Bé, dissabte però vam baixar amb barca pel riu Ezichi i a les vores de la ciutadella d’Otuocha ens esperaven els nostres amics nigerians! Quina meravella poder sortir de la nostra petita illa i anar a l’encontre dels nostres companys de feina en el seu propi habitat. A més d’això, va ser espectacular arribar i veure aquella muntanya de gent a les vores fangoses del riu venent tota mena de productes agrícoles al pur estil “top manta”. I també peixos ben grossos, vius i coses estranyes com petits alligators, rosegadors i perruquers, sí, sí, enmig de tot aquell caos, sobretot,  que no hi faltin perruquers. I quanta pobresa amics meus, quanta pobresa que es respirava a l’aire. Tot i l’energia de les dones que ens miraven, la pobresa arrancava amb força des del terra. Com deia la Nusrat tornant de l’excursió: jo no sabis d'on provenien els aliments que menjo, però ara aprecio a tota aquesta gent que produeixen els productes que ens fan viure. Ells entreguen la seva vida per alimentar-nos. O sigui que, 

thank you Nusrat for your wonderful words regarding food security and farmers livelihoods.

La meravella va ser estar gravant un video i, de sobte, darrera el visor de la càmera de fotos, veure arribar el meu millor amic...de qui ara no desvelaré el nom. Se’m va escapar una patita exclamació d’alegria perquè ja m’havia resignat al fet que no vindria, però m’equivocava. De sobte em vaig oblidar doncs que tenia els peus mig enfangats i que perillava relliscar o caure entre tanta gentada i hosrtallissa tropical. El meu amic havia arribat i em feia companyia. Ja ens podiem escapar i barrejar amb la seva gent, que no passaria res. La situació era doncs agradable, emocionant i serena alhora. Era el primer dia que passejava per Nigèria envoltada de nigerians coneguts. Nigerians que sabien perfectament com dirigir els seus passos, com esquivar els revolts i els sotracs i  com preveure un tombant inesperat.... el meu avantbraç agafava doncs la dimensió d’un timó i tota jo representava una barca que es deixava portar per els braços foscos i vitals del meu amic... quina tranquil·litat...Vull recordar aquell moment. Jo me’l mirava i li deia: què feliç que sóc d’estar aquí al teu poble, és el dia més bonic que he viscut a Nigèria. I ell em responia “that’s good!”.

El més graciós de tot plegat és que sembla que aquí a Nigèria els amics i amigues s’agafen les mans. Siguin dos nois, dues noies, noi i noia, sigui el que sigui. Igual que dos infants que comparteixen l’esforç d’aguantar l’equilibri, la gent adulta sembla compartir confiança i amistat agafant-se les mans. I efectivament el meu amic, m’agafava la má!!!! Sí, sí! Tal qual! M’agafava la má i m’arrossegava entre les vestits de colors, els yams, el fang i els peixos gat, els plàtans i el cacauets tendres.  Ja em veieu a mi doncs, passejant per Otuocha agafada de la mà del meu nigerià preferit!!! Hahahaha! Fantàstic! Jo no podia parar de riure i de notar les meves galtes vermelles com dos tomàquets madurs de nigèria que, per cert cal menjar ràpid o floreixen amb la velocitat d’un tornado! Quina vergonya doncs i  quina alegria! Ell, impassible, com si fos tan natural. Bé, potser amb un petit somriure sota el nas, però tranquil, i jo riallera mirant a un altre cantó perquè ja seria massa estar agafada a un nigerià que a sobre et mira directe als ulls. De sobte clar, te n’adones de tot l’afecte que per a mi representa aquest gest. Estic segura que per a ells també ho és d’afectuós, però d’una altra manera. De fet, el trobo un gest meravellós. No només m’encanten les mans, sinò que m’encanta agafar les mans de la gent que aprecio. Agafar la má d’un amic és com si d’alguna manera li agafessis el cor i li escalfessis. La má, el dit petit, la ungleta...tots ells tan nostres, tan únics i tan personals i especials. Quantes vegades ens agafem de les mans per saludar-nos sincerament i no per encaixar les mans i tancar un contracte? Aquí el meu amic m’agafava la mà més aviat per donar el senyal de: “sóc aquí amb tu, et dono suport, et guio, t’escolto, et segueixo, segueix-me...”

No ho penso oblidar doncs. El meu amic em va guiar per toooooooots els carrerons de la seva ciutat i ens va explicar tots els secrets. Vam caminar sobre fang, sobre l’asfalt i sobre places cobertes d’arròs i vam negociar el preu de plàtans, ganivets, teles i vestits.

Ho veieu com m'agafa la mà! Jo no sóc, us ho prometo!

Sobre una esplanada d'arròs

Un altre parada meravellosa del dia va ser la paradeta de la seva mare! Efectivament vaig conèixer la seva mare! Ella és sastre i té una parada plena de teles africanes precioses a una de les seccions cobertes del mercat. UAU!!! Aquestes teles em tenen captivada, fascinada. Són realment boniques i les venen a metros perquè la gent es fa els vestits a mida. Jo no vaig dubtar a demanar al meu amic si la seva mare me’n podia fer un. I així va ser. Mai a la vida m’havien mesurat els braços, les espatlles, la cintura, les cames... Efectivament m’estan cosint un vestit d’estampats intensos i lluminosos! Hehehe! A veure què en sortirà! Em va encantar conèixer aquesta dona d’ulls riallers i mirada profunda, preocupada, de dimensions respectables, tonèliques i dolces. Jo me la mirava amb els ulls tan emocionats i somrients que ella no va poder evitar deixar anar una rialla. Crec que va percebre els meus nervis...

Prenent mides

Bé, doncs, només dir que trobo a faltar el meu amic. Espero veure’l aviat per poder agafar-li les mans i donar-li les gràcies per haver-me regalat un dia tan bonic. No oblidaré mai, el meu amic.

Ja us explicaré doncs què tal ha quedat el meu vestit nigerià, cosit amb una maquina de cosir SINGER feta  a la República de China!

A tots els meus amics i a les seves mans, que conec i recordo amb precisió.

Us deixo amb un batec de paraules d’en Joan Salvat-Papasseit

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant. 

Les barques llunyes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran; 
miraran noves rutes 
amb l'esguard lent del copsador distret. 

Dóna'm la mà i arrecera la galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu 

ens portaran la salabror que amara, 
a l'amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d'amar. 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.