Els dies passen volant. La feina s’acumula i es transforma. Els núvols s’escolen com teranyines pels racons del cel equatorial. Les pluges s’intensifiquen i poc a poc l’aigua avança sobre les vores del riu Ezichie. Realment fa dies que treballem molt, em reuneixo, discuteixo, em separo, segueixo les obres, presento idees a la comunitat, torno a treballar sota les estrelles, en solitud i en la foscor del dubte, amb llum i sense llum, amb electricitat i sense electricitat, amb aigua i sense aigua. Construeixo i deconstrueixo maquetes, visualitzo, aprenc, entenc, em confonc i torno a començar. És com una roda infinita de petits reptes. Engranatges amagats que es desengranen i que mostren noves realitats. Teories i paraules que esdevenen veritats i fets. Interaccions que esdevenen hàbits i costums, normalitzats i reglats. En tot això hi ha una màgia latent, la força del canvi, l’energia de l’aprenentatge, l’esperança en la feina ben feta, el somni d’un món millor.
 |
| Les vistes d'una tarda a Ebenebe |
La veritat és que poc a poc em sento menys extraterrestre. Poc a poc entenc més paraules. Poc a poc la calor s’apropia de mi amb més tranquil·litat que abans i, tot i això, encara em sento trasbalsada. No és gens fàcil ser productiu en un entorn tan limitat i diferent i la pressió a vegades se’m puja a les celles perquè vull fer-ho bé. Hi crec molt en aquest projecte. Hi crec tant que esdevé de manera natural un motiu potent per aixecar-me cada dia i pensar: “avui m’autosuperaré, avui ho aconseguiré”. I en el fons, l'experiència és una multitud d’autosuperacions acabades i limitades que fan girar la roda pesada del desenvolupament i permeten avançar amb la tossuderia d’una formiga camí amunt, sabent que el cim és tan sols una utopia.
A diferència de les feines alienants que acostumem a tenir en el nostre món industrialitzat, aquesta és tan polièdrica, pluridisciplinar i polifacètica que em captura els sentits i dóna motiu de ser a totes les meves accions. De fet, de nou, em retrobo empenyent límits i d’una manera remota intento traspassar fronteres i recollir totes les forces psíquiques i físiques per tal que passi, que allò que ha de passar PASSI i esdevingui tangible.
A diferència de les feines alienants que acostumem a tenir en el nostre món industrialitzat, aquesta és tan polièdrica, pluridisciplinar i polifacètica que em captura els sentits i dóna motiu de ser a totes les meves accions. De fet, de nou, em retrobo empenyent límits i d’una manera remota intento traspassar fronteres i recollir totes les forces psíquiques i físiques per tal que passi, que allò que ha de passar PASSI i esdevingui tangible.
 |
| Presentació i discussió d'idees amb joves d'Anam |
 |
| N-èsima iteració programàtica del mercat |
En definitiva, ara ja camino amb més saviesa als peus, corro pels camins esquivant bassals i cúmuls de terra per les granges de cassava com pels camins de Collserola. Saludo els habitants de la zona amb la seva llengua amb naturalitat i ells em responen amb un somriure més tranquil preguntant per les meves “germanes”. Tinc amics nigerians que m’envien missatges al telèfon i em donen ànims per email. Em fan companyia i em fan saber que “I am with you, jissie ike, keep it up”. I a més a més...... ara ja tinc un vestit nigerià!!! Et voilà:
 |
| El meu primer vestit africà...i el Linus... |
Immersions...
Aquí, hem seguit investigant el territori i la setmana passada vam endinsar-nos al bosc, per camins d’aigua i rius quiets que ens inundaven la cintura. Vam arribar fins a l’estany sagrat d’Ologwulogwu, un “locus amoneus” i aixopluc de deïtats de la zona, cobert de nenúfars i d’arbres flotants que travessaven l’estany de mercuri i terra segons la quantitat de llum que hi arriba. Davant nostre hi teníem el Bonifes, un home de la comunitat d’Anam, jove i seriós com tota la gent de la zona. I és que, quan no et coneixen, aquesta gent miren amb la seriositat d’un inspector cautelós i distant, molt distant.
Ell ens obria camí amb el seu “machete” o ens cobria les espatlles com per assegurar que ningú perdés els passos. Es balancejava sobre les seves cames primes i musculades i una esquena molt ben traçada, d’ombros foscos i brillants i posat recte i equilibrat, silueta esvelta, triangulada com un tronc de pi ben crescut, ben plantat.
La caminada, amb tots els seus entrabancs, va permetre trencar la distància de l’ignorància mutua fins que va arribar un moment en el qual una tonada va començar a brollar de la seva persona. Cada passa anava acompanyada d'una melodia antiga que parlava de la veritat, l’amistat i la saviesa d’un pare envers un fill.
Callada, va arribar la pluja. L’aigua seguia arrapant-se al meu cos, pels peus i les cuixes. Les formigues d’un o dos centímetres també havien decidit creuar el riu amb mi i es mostraven agressives i em mossegaven la panxa! Vaig tenir un moment d’ànsia i de por perquè no sabia què trepitjaven els meus dos peus enfonsats en aquella natura salvatge i l’aigua que abans tan sols pujava des del terra ara també queia des del cel tapat i carregat de grisos.
Sort però que la música d’en Bonifes ens acompanyava, ens calmava. Una melodia suau cantada amb aquella veu d’home jove. Un ritme remot i tranquil que ens hipnotitzava. Jo per tal d’endinsar-me als compassos d’aquella naturalesa escandalosa i muda, seguia involuntàriament la tonada i, poc a poc, el cor s’acompassava a l’entorn i em sentia feliç i viva, absorbida per aquella mà de vida que m’envoltava. La terra, l’aigua, el cel, jo i totes les bestioles desconegudes i una llengua estranya semblaven seguir la força d’un sol vent, una sola mare. Havia deixat anar la por i ja només tenia pau i alegria... Gràcies Bonifes, gràcies Ebenebe!
Ell ens obria camí amb el seu “machete” o ens cobria les espatlles com per assegurar que ningú perdés els passos. Es balancejava sobre les seves cames primes i musculades i una esquena molt ben traçada, d’ombros foscos i brillants i posat recte i equilibrat, silueta esvelta, triangulada com un tronc de pi ben crescut, ben plantat.
La caminada, amb tots els seus entrabancs, va permetre trencar la distància de l’ignorància mutua fins que va arribar un moment en el qual una tonada va començar a brollar de la seva persona. Cada passa anava acompanyada d'una melodia antiga que parlava de la veritat, l’amistat i la saviesa d’un pare envers un fill.
Callada, va arribar la pluja. L’aigua seguia arrapant-se al meu cos, pels peus i les cuixes. Les formigues d’un o dos centímetres també havien decidit creuar el riu amb mi i es mostraven agressives i em mossegaven la panxa! Vaig tenir un moment d’ànsia i de por perquè no sabia què trepitjaven els meus dos peus enfonsats en aquella natura salvatge i l’aigua que abans tan sols pujava des del terra ara també queia des del cel tapat i carregat de grisos.
Sort però que la música d’en Bonifes ens acompanyava, ens calmava. Una melodia suau cantada amb aquella veu d’home jove. Un ritme remot i tranquil que ens hipnotitzava. Jo per tal d’endinsar-me als compassos d’aquella naturalesa escandalosa i muda, seguia involuntàriament la tonada i, poc a poc, el cor s’acompassava a l’entorn i em sentia feliç i viva, absorbida per aquella mà de vida que m’envoltava. La terra, l’aigua, el cel, jo i totes les bestioles desconegudes i una llengua estranya semblaven seguir la força d’un sol vent, una sola mare. Havia deixat anar la por i ja només tenia pau i alegria... Gràcies Bonifes, gràcies Ebenebe!
 |
| Una clariana de bosc esperant ser habitada al llarg del camí |
 |
| Vistes sobre els cultius de yam |
 |
| Travessant rius de silencis i obrint pas amb "machetes" |
 |
| Metres enllà, divisem terra ferma...Ologwulogwu ja és a prop |
Nens!
Aquella mateixa tarda vaig tropessar-me amb quatre ulls i dues cametes petites assegudes al banc de davant de casa. L’Odibo i l’Ejike observaven amb els seus dos ulls de platet de cafè els meus moviments per la balconada. Em vaig acostar per entaular conversa i poc a poc vaig entendre que sense un paper i un llapis no ens comunicariem. No parlaven anglès. Vaig demanar que esperessin gesticulant tant com podia. Ells van assentir amb la mirada i jo vaig córrer a buscar colors i papers. Al tornar ens vam girar tots de cara a la taula i vaig comenaçar a traçar línies: “On és casa vostra?” preguntava. “Dibuixeu-la, dibuixeu-la”. Ells, morts de curiositat, deixaven anar somriures trencats per una barreja de por i timidesa. Em responien quelcom incomprensible amb un to ferm que m’assegurava que deuria de tenir tot el sentit del món, però la incomprensió era absoluta. Així va ser com de la paraula vam passar al dibuix i poc a poc vam anar intercanviant coneixements. Les casetes van anar apareixent. Primer tortes completament, amb la porta i la finestra a la teulada i la paret d’entrada muda, la xemeneia paral·lela al terra... Semblava tal qual que no haguessin mai dibuixat una cosa similar. Imitaven, primer amb desencert. Calcaven sense entendre els meus propis traços com si el conjunt no expliqués cap concepte davant els seus ulls i l’acte de dibuixar no pogués construir cap idea complexa, tan sols traços. Es miraven mútuament el seu resultat i poc a poc se n’adonaven que hi havia alguna cosa incorrecta i la corregien.
Vaig descobrir que jugar amb ells era la manera més ràpida per 1. atreure més nens, 2. aprendre Igbo a gran velocitat.
Kedu? Odemma! Kedu afa gi? Afam bo Isabel, Genibife? Aku, Maru, Mele, Umuoka, Eich, Aku...Odemma, Odibó, odemma
 |
| L'Odibo i l'Ejike amb la mirada plena de confiança i un llapis per mà |
L’Odibo i l’Ejike tenen 7-8 anyets i són bons amics, però després de captar l’atenció de 10 nens més que s’engrescaven ràpidament a dibuixar cases, palmeres i dones portant cubells al cap, van haver de marxar. La seva mare els cridava. L’Odibo es va posar a plorar literalment i l’Ejike, més tranquil·lot li donava suport. El Bonifes, que ara ja em coneixia i que en aquell moment s’ho mirava des de l’alçada d’un adult, em va dir que vivien lluny, a Mmiata. Era tard i encara els hi quedava una bona caminada. Entre els altres 10, n’hi havia un que feia cara de cansat i trist i esgrafiava traçats petits i incomprensibles amb un llapis vermell. El Bonifes em va comentar que feia dies que estava malalt, tenia malària....tot i això, insistia i insistia amb al seu alfabet estrany i de tant en tant me’l passava per tal que jo li donés el vist-i-plau. “Odemma Sunday, Odemma”, jo li responia. “Ara prova amb el color verd”. Aleshores, al mirar-m’ho millor vaig entendre que allò no era un alfabet nou, sinó que eren una llista de números infinita, càlculs universals complicadíssims d’un nen de 4 anys! No tenien cap ordre i molts estaven traçats al revés, de dreta a esquerra ara, d’esquerra a dreta després. Quin prodigi. Semblava un Leonardo da Vinci en potència. L’Oniebushi, en canvi, era molt gelosa de les seves creacions i les tapava amb una maneta de pocs centímetres i un braçet llarg i prim. Ben, ben tapat, no fos cas que algú desvelés el secret del seu art. A la contonadeta, s’hi asseia un altre nen que carregava un farcell de peres salvatges nigerianes amb gust d’aguacate a la camisola i estava terriblement ocupat intentant aguantar la robeta estampada, enfangada i carregada de fruits a una mà i el llapis verd a l’altra. Tot plegat, el deixava fora de joc per concentrar-se amb la possibilitat de dibuixar alguna cosa. La lluita era implacable i constant. Ell es mirava la panxeta incrèdul mentre jo li arreglava el farcell i seguia les meus consells, però al final vaig decidir anar a buscar-li una bossa i deixar que el turment de la criatura acabés, alliberant-lo de la tasca de preservar l’aliment. Crec però que era el més petit de tota la colla i ni tan sols sabia com agafar el llapis... Tot plegat un espectacle que va acabar amb cançons i repicar de mans i tot!
 |
| Okefur agunatant peres, el Sunday rumiant càlculs i amb aspecte de malaltó; la Oniebushi molt gelosa de la seva producció artística |
De la mateixa manera que la natura que aquí m’envolta i a vegades m’espanta poc a poc forma part de mi, aquests nens em van deixar per un moment sentir-me part d’ells. Em miraven rient, em cantaven cançóns amb un ritme espectacular i em deixaven anar parrafades sinceres com gerres d’aigua fresca. Es sentien segurs amb mi i ho demostraven. Jo davant d’aquelles paraules en Igbo em sentia tan nena com ells, totalment atabalada per aquella increpació alegre i incomprensible, però molt nítidament articulada. M’estiraven les manetes amb el paper ple de gargots i me’ls posaven a les mans inquisitius i jo m’ho mirava amb un Oooooh! I un somriure per apreciar l’esforç i encoratjar-los a continuar explorar noves formes i nous colors.
Ostres tu, quina tarda tan bonica...serà que em toca ser mare? HAHAHA!
Res, la feina espera!
Ànims, Jissie ike!
Ànims, Jissie ike!
