Well done!

Us vaig deixar amb el nas enganxat al vidre i, com bé us podeu imaginar, ja fa dies que el vaig desenganxar, malament aniriem si no fos així. El que no he pogut desenganxar del meu nas i de la meva pell és aquesta xafogor terrible que m’acompanya tot el dia i toooooota la nit. I la veritat és que la situació és tan inquietant que ja ho he discutit amb una de les companyes de feina, una noia ganesa que es diu Nuzrat. Després d’una setmana sencera suant, em van començar a rondar pensaments obscurs pel cap per elaborar estratègies de fugida pensant “ no puc més, ‘o sea’, no puc més (en plan quasi-pijo, hehehe), que algú em porti a casa i em deixi passar fred, no puiiido”. Però després d’entendre que no podia trucar al RACC dient una cosa similar per tal que em vinguessin a recollir amb un helicòpter i sent conscient que estava contractada per fer FEINA, l’únic que em quedava era comentar-ho i desfogar-me amb els meus companys. I em vaig quedar estupefacte al escoltar la Nuzrat dient: “at dawn it gets really cold, really, really cold, isn’t it? Isn’t it? Haven’t you noticed that?” Bé, ja us podeu imaginar com se’m van obrir ulls i boca per intentar articular la meva sorpresa. Com podia pensar això aquesta dona? Em va arribar a dir que al matí no es dutxava perquè l’aigua li semblava massa freda!!!

FREEEEDAAA???

I el més impressionant de tot va ser quan amb va subratllar amb molt de sentit comú, una realitat com un temple: aquí a l’Àfrica, 25ºC és molt fred, i està clar que si mai arrivessin als 15ºC, la gent es morira de fred i Nigèria sencera correria risc d’extinció! Doncs, la veritat, és que té sentit! Com s’enten sinò una ciutat com Lagos, amb 11 milions vivint amb 1 dolar al dia? Com s’entenen les cabanes que veig al voltant de la casa on vivim que consisteixen en una tanca feta de llistons bambú, entre els quals s’hi apilonen boletes de fang que acaben tancant la construcció de manera força imperfecte. ..

FREEEEDAAA??

De fet, és veritat, no ens dutxem MAI amb aigua calenta, però és que ni m’ho havia plantejat. Les gerres d’aigua fresqueta caient per tot el cos són la sensació física més reconfortant que he sentit aquests dies! I el meu secret és que els meus moments de glòria són sota les cascades d’aigua dels cubells del bany. De fet, puc afirmar que ADORO les “bucket showers”, i.e. dutxes de cubell. Ooooooh quina delicia. Em sembla que ho importaré a Barcelona. No només són agradabilíssimes i divertides (pots triar el teu cubell: cubell amb foradets a baix que al posar-los sobre el cap actua com a regadora-dutxa, cubell sense foradets, cubell petit, cubell mitjà, cubell gran, cubell extra gran, tan gran que hi caps sencer a dins... a l’estil dels cubells que utilitzava per jugar a la banyera quan era petita), sinò que les “bucket showers” són molt més eficients. Amb aproximadament 3-4 litres pots arribar a dutxar-te de cap a peus, cabells inclosos! Quin estalvi no? Penseu que una dutxa normal consumeix aproximadament uns 21 l/min. Si calculeu que ens passem uns 5 minuts seguits sota aquest objecte, això fan un 105 litres per dutxa pel cap baix!!! No m’ho puc creure! 105 litres cada matí????

....moment de reflexió profunda....mmmm....

Però abans de seguir jugant amb cubells de dutxa, voldria comentar-vos la impressió que em va fer obrir la porta de la camioneta després d’haver creuat mig país. Ens vam aturar a Otuocha, ciutat definida com al “food basket to South Eastern Nigerian States”, o sigui, un dels mercats d’aliment més gran del sud del país. La porta es va obrir primer pel membre de seguretat que ens acompanyava amb una metralleta penjada a l’ombro i després per nosaltres, o més ben dit, per la noia representant de la Fundació. Sortien a buscar més mosquiteres. El primer que em va impactar va ser la olor combinada amb la calor i la xafogor. Tenia una intensitat sorprenent que incorporava olor de terra humida, fang vermell, yam (el tubercle més consumit arreu, tipus patata), i gent, molta gent. Ostres, realment des de darrera del vidre, m’estava perdent la meitat de la història!! Va ser aleshores quan vaig poder observar una senyora que passava i reia i m’enviava petons i  una nena que s’apropava, mirava, es girava, cridava i assenyalava amb un nerviosisme inquiet i simpàtic alguna cosa suposadament estranya i nova: nosaltres. Al cap de pocs minuts la nena en qüestió va mobilitzar a mitja dotzena de nens que saltironejaven a prop de la finestra i miraven inquiets. Jo, després d’haver rebut ordres de no sortir vaig acabar parlant amb les mans i demanant-los si els hi podia fer una foto, que s'agrupessin, i tan bon punt van veure l’objectiu de la càmera es van arrenglerar tots com si es passessin la vida fent-se fotos de grup! Els hi va encantar vaja! Si puc (i ara faig un salt en el temps) ja us ensenyaré altres fotos amb els nens del nostre poblat! Amb aquests últims, afortunadament, em vaig poder unir a la foto. Al ser petitons em vaig voler agenollar per posar-me a la seva alçada i Oh, Sorpresa! tooots es van agenollar amb mi!!! Quina experiència tan tan TAN bonica. Quin tip de riure i d’escoltar les seves rialles. I quina sensació veure’ls a tots mig vesitdets o despulladets, carregant els seus germanets i arrosegant sabates 10 números més grans que el seu peu. Però això no ha sigut tot. Haig de dir que tinc una estima especial a la quitxalla que córrer per aquí. La seva curiositat em recorda molt a la meva i la seva espontaneïtat em retrata i m’atreu infinitament. Em sento una nena com ells i, de fet, ho sóc. Sento que em retrobo a mi mateixa cada cop que intercanvio un somriure o un “Hello” (en Igbo) amb ells i elles. Vull jugar amb ells!! I que m’ensenyin els seus jocs, córrer, saltar i fer mil tonteries...

Ahir, diumenge, el nostre dia lliure, vam sortir a córrer per les rodalies de la casa on vivim. I va ser graciosíssim trobar-nos a gent pel camí que ens mirava rient....ves a saber què pensaven “Però que fan aquests amb tantes presses?” “ Que potser han organitzat una cursa?” Tots, quan notaven la presència d’un estrany apropant-se a la seva “finca- cabana”, deixaven la paelleta o la feina que els entretenia i sortien, enfilaven el caminet que els separa del camí principal i es quedaven darrera la gespa alta amb el nen penjat a l’esquena, dona sola o home i dona, i miraven i ens saludaven amb un somriure ample i brillant. El millor: la salutació típica de la contrada: “well done, well done”. Es veu que aquí enlloc de dir “Hola” diuen “ben fet”,o sigui, “ben fet això que fas de caminar pel camí, de cultivar yam, de feinejar, ben fet, ben fet, continua així”, aquest és el missatge, sembla. No deixa de ser graciós i irònic saludar a algú dient-li “well done”. Proveu-ho, proveu-ho!

Bé, doncs, el cas és que després d’ uns minutets corrents, mig perduts per la selva tropical que ens envolta, vam acabar tropessant amb un grupet de nens. Uns instants després vaig sentir uns peuets repicant el terra i vaig adonar-me que ens seguien i que corrien amb nosaltres. Primer una mica espantats, però després de oferir-lis un “thumbs up” ben sincer (un OK, un “polze amunt”) i un somriure es van animar i poc a poc ja en tenia 4 que em miraven el cul, per dir-ho ben clar. Aquesta era doncs la meva ocasió per començar a jugar!! Els meus companys seguien més endavant i jo m’havia quedat lleugerament enrere, escoltant els passets i ara ja, saltant i esquivant bassals d’aigua, sentint una alegria immensa i disfrutant d’una nova i inesperada companyia: ELS NENS D’ANAM!!!! Shiueze, Nasso, Ouchu i Nkiru!

Well done, well done NENS D’ANAM!

Well done amics meus!


El llit i la mosquitera m'esperen!