Dalí i les pigues

Companys, companyes, amics i amigues, tiets, tietes, cosins i cosines, germans i germanes, avui és divendres i comença el cap de setmana a la meva nova llar africana. Avui ja fa tan sols  12 dies que vaig marxar però començo a sentir-me a anys llum del meu planeta: Barcelona.. Europa... Avui puc dir que, al escoltar breument el “Benvolgut” dels Manel, quasi se m’omplen de llàgrimes els ulls. Ha sigut com flotar (fa dies que no parlo ni sento parlar el català). Avui ja puc dir que tinc una nova família, una nova rutina i una nova casa. Avui sembla que tot i sentir-me estranya i desconeguda dins la meva pròpia pell, em sento una mica més com a casa. ..i, per acabar-ho de rematar, avui, un noi africà despert, llest i d’ulls riallers m’ha demanat el meu email i el meu telèfon (“if you don’t mind” m’ha precisat)! Tot un èxit no? Avui, a més, és el primer dia que no m’he mort de calor i que he sentit fresqueta!! Avui! Quina alegria!!!

Torno doncs al camí que em portava cap a Anam, allà on us havia deixat obrint la porta de la camioneta per olorar per primer cop el terra argilós de Nigèria. Després d’haver creuat un gran  pont sobre el riu Niger entre la ciutat d'Asaba i d'Onitsha, començava a fosquejar. Ens enfilàvem ja a la recta final del trajecte i la carretera asfaltada començava a acomiadar-se per donar la benvinguda a terres més feréstegues. El viatge va continuar endinsant-se pel bosc i deixant enrere la ciutat, la llum, l’asfalt i les carcasses de camions abandonats. El camí es feia tortuós, el conductor no baixava la velocitat i mica en mica tenia talment la sensació d’estar asseguda en una barca amb la mar moguda sota els peus. Pel camí vam poder identificar unes poques llumetes darrera l’espessor verda i ja us podeu imaginar l’emoció que sentia al pensar que aviat entraria en contacte amb aquells paratges remots i aquelles societats i comunitats encara més remotes, potser primitives...no ho sabia del cert. El cas és que al deixar les llumetes a l’esquerra del cotxe, l’Abena, una de les directores del projecte, ens va comentar que allà mateix havia nascut el Senyor Chife: el mateix senyor que ara em contractava per dibuixar un futur per la seva comunitat! Increïble!

Una horeta més tard el cotxe es va parar i al obrir la porta em va impactar trobar-me davant d’unes parets blanques immaculades, arbres altissims i frondosos i fulles de palmera, lianes i altres éssers estranys del món vegetal i tropical. Què eren aquelles parets tan blanques? Què hi feia una mansió tan grossa al mig d’un bosc com aquell i enmig de tant de fang? L’estupefacció va ser encara més gran al entrar i trobar-me dins d’una sala de columnes altes amb capitells d’estil indefinit, terra de marbre i beranes de ferro forjat, però sense cap llum ni cap endoll a lloc! De fet, l’entrada trionfal-principal estava tapiada ambpiles de caixes de cartró que deien “LG Aire Acondicionado, Kalt Geräte”! Però què era tot allò? D’on sortia? Semblava un espai surrealista, dalinià, descontextualitzat, perdut en l’espai i el temps, en transició i moviment, amb reminiscències de “2001 Odisea en el Espacio”. Al mig del salò d’entrada ens van indicar una tauleta rodona petita amb menjar. Feia unes 10 hores que no haviem ingerit res, però amb els nervis no me n’havia ni adonat. Dins de les cassoles: yam, cassava, sweet potato i una amanida d’alguna cosa similar a les espinaques (de fet semblaven espinacs a la catalana...però no ho eren, està clar! Quin susto si ho haguessin sigut, no?).  Finalment també, vaig tenir l’oportunitat d’estrènyer la mà al DK, el noi afroamericà (pare ganès, mare americana) que m’havia entrevistat  per telèfon un mes abans a Sant Cugat, i a la Stacy, una bona amiga del Bajir, el meu company  “novayorquès- director-de-cine-alternatiu-i-socialment-compromès” a Londres!! Ells dos, juntament amb l’Abena, són part de l’equip director del projecte! Va ser emocionant. Va ser emocionant sentir-los tan a prop, trobar-los cara a cara, mirar-los directament als ulls. Què hi deurien tenir allà, darrera “les parets del seus llagrimals”? Tants emails, entrevistes i emocions, tantes expectatives... i finalment tenia al davant meu a aquelles persones que semblaven haver dipositat en mi prou confiança com per obrir-me les portes a una viatge com aquell. Doncs bé, tot allò que veia,  aquella mansió, aquell palau que girava per escalinates, balustrades, columnates, salons i cuines a mig fer, aquell palau a mig pintar i construir, allò era la meva nova casa!

Visc a un palau enmig dels boscos de Nigèria! Us ho dopeu imaginar? I el més curiós és que dormo amb un matalàs sobre el  terra de parquet d’IKEA (¡!) amb dues noies americanes: la Sara, estudiant de paisatgisme a Harvard i la Julia, doctora naturòpata acabada de llicenciar d’Austin, Texas! Al costat de l’habitació on dormim hi tenim una sala immensa on hi hem acampat les nostres poques pertinences. No tenim prestatges, ni armaris, ni penjadors, ni massa res, però tenim un palau a mig fer rodejat de lianes, palmeres, micos i una petita comunitat d’agricultors anamites (gent d’Anam) que cultiven la terra fins l’època de crescuda del riu.

El palau és la futura casa del Dr. Chife i es troba a una zona alta del territori que queda protegida de les crescudes cícliques del riu!! I de moment, serveix com a base d’operacions, oficina central, casa d’acollida, i espai de trobada, debat, cinema a l’aire lliure o al cobert, sala de ball, menjador i observador astronòmic! Una mica de tot vaja. És una mansió francament lletja,de molt mal gust i força mal distribuida (penseu que per entrar a la meva habitació s’ha de sortir a la terrassa) però almenys és sòlida i ferma i ens protegeix contra les tempestes huracanades que cauen almenys un cop al dia abans que surti el sol i pugi la xafogor acompanyada de tota mena d’insectes!

Avui doncs, hem celebrat el final de la setmana de feina, el final de la setmana de discussions, presa de dades en GPS, entrevistes, dutxes amb iguanes (¡sí sí!!), discussions sobre desenvolupament econòmic local i regional,sessions de Nollywood, preparació d'un hort i plantació general d' "eggplants, okra, carrots, beans" i altres verdures, elaboració de plans d’acció, maquetes, xerrades amb gent de la zona, presentació de propostes i definició de temes... Ho hem celebrat TOT i més amb una cerveseta fresca sota el cel estrellat d’Anam i amb musica de Manel, Sigur Ros i die Ärtze, danses de Gahna i de Brooklyn i moltes rialles! Avui també hem passejat pel bosc amb dos universitaris del país que ens explicaven els sistemes tradicionals d'emmagatzematge de Yam i els problemes econòmics que se'n deriven i ens miraven les pigues del braç i ens preguntaven "are these mosquito bites?" (”són picades de mosquit?”). Jo no he pogut evitar somriure per dins i recordar converses similars que havia tingut recentment a Barcelona, a  Sant Cugat... Tenia doncs una resposta preparada: “no, no són pas picades de mosquit, són trossets de la teva pell sobre la meva...", són constel·lacions i firmaments...

Demà sortirem de nou de la nostra zona d’acció i de feina, deixarem el camp base a peu d’obra per anar a mercat!! Demà visitem Onitsha, el mercat més gran de l’Àfrica (segons The Economist)  però aquest cop amb els peus al terra i amb els "vidres trencats"!! Voleu venir amb mi?